“La poesia també millora la vida”

Clar, em va cridar l'atenció sobretot quan vaig conèixer els projectes dels meus companys. I em vaig preguntar de quina manera la poesia pot mirar de tu a tu aquests projectes que volen millorar la vida dels altres. Em va agradar pensar que la poesia també millora, en certa manera, la vida dels altres.

La poesia és a l'inici de la comunicació. Els poemes es llegien en veu alta a les places, acompanyats de música. I no només a l'època medieval, amb els trobadors. Si fa tants milers d'anys que resisteix és per alguna cosa; és una forma vàlida per compartir el que pensem i el que vivim i el que volem expressar. La poesia és un gènere literari, una etiqueta en els prestatges de la biblioteca, però a més és una mirada, més enllà del format del llibre. Sento que no es llegeix poesia o molt poc o que no interessa. Sí que hi ha interès, el que ens hem de plantejar és quin tipus de poesia i en quin format.

El catàleg és molt obert: autors joves amb primers i segons llibres però també Ana Rossetti i aviat una traducció d'Allen Ginsberg. La poesia no es transmet bé als instituts. I no és un problema dels professors, sinó dels plans d'estudis fets per gent que no ha estat en una aula des de fa anys. És necessari conèixer qui és Quevedo o Góngora, però és una bogeria fer-los llegir a un vailet. Haurien d'aproximar-s'hi amb poetes més propers, que hi connectin, que s'adonin del que els vol explicar l'autor. La poesia al final parla del que ens passa, de la vida, i no ens és llunyana.

Són aspectes que afecten la meva generació però sobretot l'època. Al capdavall és una precarietat global. El meu últim llibre vol captar la realitat d'un temps, més que d'una generació.

El primer poeta que em va colpir va ser Lorca. I em va passar com quan escoltes una cançó en un idioma que no coneixes: em va dir alguna cosa. Vaig començar a escriure després d'aquest primer encontre, d'aquest xoc. Cada llibre el vaig sustentant en certes lectures que no tenen per què coincidir amb el llibre anterior. Amb el segon llibre, Tara (2006), llegia molt Jorge Manrique i poetes medievals espanyols; m'agradava el seu joc amb el silenci i els secrets. En l'últim llibre vaig voler variar de llenguatge completament, aclarir-lo més, que hi entrés una reflexió social d'una altra manera.

M'agrada moltíssim Maria-Mercè Marçal i em fa molta pena que no se la conegui molt més. S'ha publicat molt poca obra seva en editorials espanyoles i penso que té una potència immensa.

L'últim, Chatterton (2014), perquè parla de coses que estan passant i es poden sentir properes. Al final el nexe d'unió entre tots els poemaris és la construcció de la pròpia identitat, la manera en què un arriba a ser un mateix.