Cultura

BOXA, GRAFISME I FOTOGRAFIA

Núria Martinez Seguer

Com 3 cops de puny

Tres revistes de boxa catalanes editades entre el 1924 i el 1936, ‘Boxeo', ‘Boxing' i ‘Box', van ser pioneres seguint corrents avantguardistes

En l'escena fotogràfica dominava la Nova Visió Barcelona vivia en un context de modernitat Les portades de ‘Box' seguien un patró definit
A
Aquelles revistes van saber incorporar-se als principals corrents estètics de l'època tot transmetent una gran modernitat visual i l'afany per resultar gràficament renovadores i dinàmiques Es potencia pel punt de vista de les fotografies A
All
Va aparèixer la figura
del director artístic

A la dècada dels anys vint a Catalunya va començar un procés de gran popularització de l'esport i es va obrir un panorama nou en la premsa esportiva catalana, influenciada per l'avantguardisme de l'època i per una notable maduresa professional i empresarial.

La professionalització de la boxa catalana i el gran seguiment popular que va tenir va facilitar l'aparició de capçaleres monogràfiques, entre les quals destacaren Boxeo Revista Semanal Ilustrada (1924-1936), Boxing (1928) i Box (1929-1930).

A l'Europa de final dels anys 1920 i principi del 1930 els setmanaris il·lustrats van assolir la seva maduresa. Les revistes editades a Alemanya durant la república de Weimar (1918-1933), com Berliner Illustrierte Zeitung i Müncher Illustrierte Presse, entre d'altres, influenciaren la resta de països per les innovacions gràfiques que proposaven. Alhora, dins l'escena fotogràfica alemanya hi dominava la Nova Visió, moviment que materialitzà les esperances d'una fotografia nova i pura, entesa aquesta com un mitja intensificador de la visió, que mostraria una nova realitat. L'extrema popularització d'aquest moviment va comportar-ne el declivi i l'estancament, ja que es va percebre com un nou academicisme i una forma moderna de Pictorialisme. Poc després, la irrupció de la Nova Objectivitat desplaçà la Nova Visió. S'havia renovat completament la manera d'entendre la imatge i el text en les publicacions, que era allò realment important.

Totes aquestes tendències innovadores van confluir en l'art déco, que va esdevenir l'aglutinador i el sintetitzador de l'estètica d'aquells anys. Les claus de modernitat el van fer un estil transversal i molt ben acceptat a tots els nivells socials i, per descomptat, entre artistes i artesans. Les arts gràfiques no en serien cap excepció.

Les capçaleres catalanes, com Boxeo, Boxing i Box, es van veure influenciades per les revistes alemanyes i pel déco. Gràficament, feien servir i s'inspiraven en els mateixos recursos: retallaven les imatges en formes diverses, juxtaposant-les, agrupant-les o superposant-les, i a les fotografies sovint se'ls eliminava el fons per potenciar-ne la força. Aquesta tècnica de manipulació requeria la utilització d'un gran volum d'imatges. Habitualment, un negatiu original i el seu positiu era usat i manipulat de moltes maneres diferents per treure'n tot el rendiment visual i gràfic. Era normal que els editors no respectessin la integritat de les fotografies, com succeí amb les dels fotògrafs Joan Vilaseca, Ricard Carreras i Àngel López, entre altres exemples.

Els recursos del collage, fotomuntatge i fotocollage van permetre que els grafistes que ideaven les portades dels setmanaris fessin composicions més lliures i creatives, que requerien planificacions acurades per poder conjugar fotografia, tipografia i dibuix. El fotomuntatge va esdevenir un recurs modern, dinàmic, i tant dadaistes, surrealistes com futuristes el van fer servir. La fotografia manipulada i emprada en diferents modalitats expressives es convertí en la verdadera expressió de la modernitat. De l'àmbit purament artístic, va passar a l'editorial i a les revistes. Les portades monogràfiques de Boxa i els seus creadors testimoniaren l'evolució de les tendències artístiques, nous camins estilístics que van trencar amb allò establert i tradicional.

Si es consideren els aspectes graficovisuals de les revistes especialitzades, és interessant aprofundir en els redactors gràfics així com també en l'aparició de la figura del director artístic. En l'entorn de la premsa esportiva, la primera de fer-ne reconeixement va ser Boxeo. En aquest sentit, cal que parlem dels treballs d'Antoni Hernández i dels de Fidel Ferrer.

Antoni Hernández va ser l'autor de nombroses portades de la revista Boxeo i se'ns evidencia com va anar introduint elements gràfics d'estètica déco: l'ús de les formes d'estrella, la tipografia, els contrastos de blanc i negre, el positiu i el negatiu en superposar elements, les línies compositives triangulars i certes estructures decoratives basades en la linealitat a manera de columna, com la superposició de formes còniques. A Hernández hi veiem un esforç per dissenyar cobertes atractives, a la moda i ben diferents la majoria de vegades, amb fantasia i molta flexibilitat gràfica, per tal d'atraure el comprador.

Fidel Ferrer dissenyà moltes portades de la revista Box. Ferrer treballà semblantment a Hernández, però mantingué més proximitat amb el grafisme a causa de l'art déco: siluetes retallades, siluetes en negre, successió de formes circulars superposades, la tipografia característica sovint adaptada, les línies allargassades triangulars i un característic equilibri compositiu que juga entre la tensió gràfica i el dinamisme visual. Més contingut i elegant que Hernández, Ferrer va saber transmetre als seus grafismes l'aspecte d'ordre, equilibri i força visual. Tant Fidel Ferrer com Antoni Hernández van emprar la fotografia com a element principal al voltant del qual giraven la resta d'elements de la coberta.

Hernández i Ferrer, convençuts i segurs de les seves solucions compositives, fins i tot van signar algunes de les portades. Reforçaven així la seva aportació i, en certa manera, donaven un sentit d'autoria que ben probablement identificava o, almenys, singularitzava la publicació.

Els interiors de les revistes seguien un patró comú, no només entre les revistes de boxa sinó en gairebé totes les de l'època: retícula de tres o quatre columnes, que permetia una gran llibertat per posar-hi text i imatge, i una pàgina central, que de vegades duia un paper de més qualitat, on es reproduïen fins a nou o deu fotografies, sota el titular que les justificava, i que es componien de manera pràcticament simètrica, la majoria de vegades respectant el format rectangular de les fotos, per bé que també s'hi troba el circular. El format de les fotos també podia ser intervingut gràficament deixant un acabat de línia corba sinuosa i altres fantasies decoratives per donar-li més visualització o, potser, amb intenció artística. Les fotografies podien anar resseguides d'un contorn negre, per destacar-les del paper.

Altres professionals que van publicar i col·laborar estretament amb les revistes que hem esmentat van ser els fotògrafs retratistes –Francesc Amer i el ja anomenat Ricard Carreras–, els dibuixants –Fidel Ferrer, Albert Mestre, Antoni Hernández–, i els pioners del fotoperiodisme esportiu català –Ramon Claret, Joan Bert i Gabriel Casas.

Claret va publicar les seves fotografies a les planes centrals i a diverses seccions dels setmanaris Boxeo i Boxing. Eren instantànies dels entrenaments i combats: imatges del púgil abans de disputar el duel, acompanyat del respectiu mànager i de l'àrbitre; els moments més representatius de la victòria o de la derrota, com també el seguiment fotogràfic dels entrenaments dels boxadors. Les fotografies dels boxadors a les cantonades del ring, instants abans del matx –sols o acompanyats dels seus preparadors– són instantànies que Ramon Claret cercà i prengué amb notable subtilesa. Són imatges de gran bellesa compositiva potenciades pel punt de vista (de vegades lleugerament picat o contrapicat, des de dins o fora del ring), enriquides per la il·luminació zenital, l'enfocament selectiu del boxador en l'escena i per la velocitat d'obturació lenta que capta la figura de l'esportista, estàtica i pensativa, mentre li posen els guants. Les imatges s'estructuren per les cordes del quadrilàter, que concentren i contenen la tensió de l'escena: l'espera, les pors, l'emoció, la solitud del boxador i fins i tot la complicitat entre el púgil i el fotògraf que a vegades s'evidencia en les imatges.

REVISTES ‘BOXEO', ‘BOXING' I ‘BOX'

Boxeo (1924-1936) és el setmanari més important de la premsa especialitzada monotemàtica catalana. Neix l'any 1924 sota la direcció del promotor de boxa i propietari de la revista, Santiago Niñerola.

Publicat entre el 1924 i el 1936, aquest setmanari és una interessant font de documentació per com va evolucionar des del punt de vista estètic i formal. Les portades i les noves seccions exemplifiquen la renovació gràfica i de continguts. Entre final del 1927 i del 1930 la revista va viure uns canvis que coincideixen amb l'empenta que dóna la incorporació de Ferran Bertrán Aumatell i Gabriel Trillas, redactors en cap, i l'aparició del director artístic Antoni Hernández. Aquest i qui era el director en aquell moment, Joan Silvestre, adapten la revista als corrents estètics imperants.

Des del primer número fins al 144, portada i contraportada combinaren aleatòriament fotografies de boxadors –tant nacionals com estrangers– amb il·lustracions d'escenes de combats o dibuixos de retrats de púgils. En general, les cobertes eren il·lustrades per Albert Mestre. Aquest dibuixà els moments més representatius d'aquells combats. Era característic de les cròniques dibuixades el seu traç dinàmic i detallista. També combinava retalls fotogràfics de retrats de boxadors en unes composicions a mig camí entre el dibuix i la fotografia. Del número 144 en endavant, es produïren canvis: s'usà una tinta per a tot el setmanari i la publicitat ocupà la contraportada. L'autoria de les imatges que utilitzaven els il·lustradors quedava en l'anonimat, però hem identificat fotografies de Joan Vilaseca Serra (Martinez Seguer, 16 de gener del 2015, Els Vilaseca: De l'Arc de Triomf a la boxa. Suplement Cultura El Punt Avui. p. 10-13), d'Àngel López (a la foto de Lumière) i de les postals de boxadors de l'Editorial Fotogràfica Barcelona (Martinez Seguer, L'Editorial Fotogràfica Barcelona, les postals i la boxa. Revista Cartòfila de Catalunya, Barcelona, número 38, maig del 2015, p. 44-63).

Amb la direcció de Joan Silvestre el setmanari incorpora atractius propis del periodisme modern: destacades portades sota la direcció d'Hernández, qualitat i presència notable de les imatges, reportatges centrals a doble pàgina sobre temes atractius, combinació de tres i dues columnes que enriquien les possibilitats de combinar text i imatge... Tot plegat va comportar una maquetació visualment més rica. Però continuaven innovant, i el 15 d'abril del 1930 Boxeo anuncià el nou i original estil que ben aviat va tenir. Les mirades van recaure sobre Antoni Hernández, l'ànima de la pregona renovació estètica: “A. Hernández, director artístico de nuestra revista, al que muy pronto apreciaran nuestros lectores en un nuevo y original estilo” (Boxeo, 15 d'abril del 1930).

Sens dubte Hernández, home de sentit estètic i atent als esdeveniments i tendències de les arts d'aquells anys, s'influí del context de modernitat que vivia Barcelona. Amb l'organització de l'Exposició Internacional, la publicació del polèmic i controvertit Manifest Groc (1928) de Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, i altres esdeveniments de l'àmbit cultural, la ciutat es va tornar a erigir en capdavantera de la modernitat.

Antoni Hernández va ser el director artístic d'aquesta revista des del 1929 fins al 1936. En incorporar-s'hi, les cobertes van fer un pas endavant quant a la gràfica. Hernández tractà les portades com una superfície sense jerarquies: el nom passa a ocupar un espai vertical a l'esquerra, o baixa fins a la part central, pot quedar en un racó, tornar a la part superior... Fins i tot, a la part inferior i parcialment tallat. La tipografia varià totalment en funció de les solucions gràfiques que decidí. Les fotografies són siluetes, majoritàriament i en algun número trobem la imatge fotogràfica a sang, omplint totalment la coberta. En d'altres, incorporà elements decoratius d'influència d'art déco, que ressalten el boxador i l'envolten talment com un heroi, tot experimentant amb el fotomuntatge i amb tècniques avantguardistes. Aquest esforç per dissenyar unes portades diferents ens parlen d'una persona coneixedora de l'ofici, amb una voluntat creativa evident i sensibilitat per absorbir les modes i tendències gràfiques d'aquells anys. Tanmateix, hem de deixar constància d'una certa incoherència a les portades: observant-les, hi trobem cobertes d'una gran modernitat –foto a tota plana, tipografia de pal sec, etcètera– i, al cap d'una setmana, s'hi mostra la gràfica més convencional.

Des que Hernández fou nomenat director artístic, és evident que tant els editors com els directors de les revistes ja creien decididament en la importància d'aquesta figura professional.

Boxeo (1924) va ser imitada i li van sortir diversos competidors: El Ring (1925), Boxing (1928), Box (1929-1930) i The Ring (1930). Aquestes capçaleres van tenir una vida efímera en comparació amb Boxeo i foren editades, en general, per exredactors en cap de Boxeo.

Boxing. Revista Gráfica Española de Crítica e Información edità el primer número el 15 de maig del 1928, sota la direcció de Ferran Bertran Aumatell. L'experiència d'Aumatell com a redactor en cap de Boxeo va fer que s'envoltés de redactors i col·laboradors notables com Crítias, pseudònim d'Antoni Vilà i Bisa, periodista amb un alt nivell literari que destacà per les seves cròniques dels combats de boxa; de Ramon Larruy, gran coneixedor d'aquest esport i present en altres setmanaris de premsa especialitzada monotemàtica, i els redactors Pere Permanyer, Lluís Meléndez i col·laboradors com el periodista Isidre Corbinos, entre altres. A la part gràfica, incorporà els millors fotògrafs esportius del moment. Hi van publicar i col·laborar habitualment Ramon Claret, Ricardo Martín amb el pseudònim de Photo Carte, Rovira i Luis Vidal, que oferien la immediatesa i l'actualitat del periodisme modern.

Per Boxing, tant les cròniques com la imatge van ser un element cabdal. La fotografia guanyà protagonisme especialment a les pàgines centrals. Els peus de foto amb el nom de l'autor ens fan evident la cura del setmanari per la labor del reporter gràfic esportiu.

Les portades de Boxing eren molt estructurades, de composició simètrica i clàssica; el nom a la part superior, en format rectangular apaïsat, ben destacat del fons en ser lletra blanca sobre un color que variava a cada número. La imatge solia ocupar el centre i la part inferior de l'espai. Com que era una gràfica molt neutra, no destaca per l'ús d'elements que recordin o es deguin als moviments estètics del moment, excepte per l'ús de la tipografia de pal sec en alguns exemplars. Les fotografies de portada apareixen perfilades i deixant un perfil blanc que les envolta o bé inscrites dins un cercle, que dóna a la portada una composició elegant i a la vegada molt clàssica.

El setmanari Boxing, per les seves planes il·lustrades amb gran qualitat gràfica, constitueix el testimoni d'una època i del treball dels pioners del fotoperiodisme esportiu.

Box (1929-1930) va estar dirigida per Gabriel Trillas, exredactor en cap de Boxeo, amb la col·laboració dels redactors Josep Antón Trabal, Pere Saéz i Joe Valls, entre d'altres.

La revista Box tenia una secció gràfica molt ben preparada: Giner, Otano i Fidel Ferrer. Destacà el dibuixant Ferrer, generalment encarregat de dissenyar les cobertes. Ferrer va dur a terme una labor excel·lent en aquestes creacions. Va recórrer a diverses tècniques (fotomuntatge, puntillisme, collage...) i materials (imatges dels boxadors del moment, papers) per fer-les. Les seves composicions eren intencionadament desequilibrades, no només per l'ús de verticals i horitzontals, sinó també amb diagonals que augmentaven el grau de tensió i dinamisme. Posen de manifest la influència estètica que li suposaren les composicions de László Moholy-Nagy.

Les portades de Box no seguien un programa definit. Cada portada era una petita creació, diferent de l'anterior i de la posterior però sempre coherents. Com a elements comuns hi veiem l'ús de la fotografia, en totes les seves variants: imatge sencera, o silueta, parcial, reenquadrada... i la varietat de tipografies emprades al nom, que tot i ser diferents mantenen l'estètica d'art déco.

En conclusió, els setmanaris esportius més populars especialitzats en boxa editats a Barcelona del 1924 al 1936 –Boxeo, Boxing i Box– van saber incorporar-se als principals corrents estètics de l'època i transmetre una gran modernitat visual i l'afany per resultar gràficament renovadors i dinàmics. La fotografia va tenir-hi una importància fonamental i els responsables del disseny van ser totalment decisius.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Brossa desbordat

El Macba revisa en una macroexposició amb 800 obres i molts documents la trajectòria del poeta, remarcant la seva transversalitat en els llenguatges artístics

barcelona
 

Una exposició al CaixaForum il·lumina l’Índia més fosca

Girona
 

Quan l’Ebre era un Déu

barcelona
 

El govern aprova la partida d’1,2 milions per a la Casa Pastors

Girona
 
Crítica
dansa

Un ‘Llac dels cignes’ correcte, didàctic, familiar

 

S’estrena el ball dels set pecats capitals petit

tarragona
 
catalunya central

Tornen els dijous de pel·lícules catalanes

 
Art

John Morrison inaugura a la Fundació Valvi

 
música

Una recreació del món dels Bertrana