cultura

Comunicació

El Punt Avui dedica l'especial de Fires a la Girona d'Aragó

El llibre confrontarà la crònica personal que va escriure a ‘Girona ara i sempre' amb la imatge de la ciutat del present

La Fundació Valvi editarà també a la tardor una tria de les seves columnes

El suplement especial de les Fires de Sant Narcís del diari El Punt Avui estarà dedicat aquest any a la Girona que l'escriptor i periodista Narcís-Jordi Aragó va descriure en un dels seus llibres més apreciats, Girona ara i sempre, publicat per primera vegada el 1982 per la Diputació i reeditat el 2008 per Curbet, dins la col·lecció de clàssics gironins de la Biblioteca Fundació Valvi.

El suplement, que s'encartarà amb el diari, reproduirà una trentena de fragments dels records personals que Aragó, president de l'antic consell editorial d'El Punt, va intercalar en la seva crònica de la ciutat, i els confrontarà amb la imatge del present en un relat d'efecte mirall que evoca des del so de les campanes a la immigració, passant per les vies del tren, la processó del Sant Enterrament o les escapades al cinema.

Els periodistes Pau Lanao, Miquel Torns i Carme Vinyoles, autors del treball, han seleccionat els textos més personals i significatius d'aquell llibre en col·laboració amb el mateix Aragó, que no només va donar el seu consentiment a la proposta, sinó que va mostrar-se commogut i agraït pel fet que les noves generacions continuïn mostrant interès per la seva obra. El llibret incorporarà també les pintures amb què el periodista gironí, mort dimarts passat als 84 anys, va voler il·lustrar la primera edició de Girona ara i sempre, escollides entre els artistes que més estimava, des de Prudenci Bertrana, Modest Urgell i Isidre Vicens a Enric Marquès, Josep Perpiñà, Ceferí Olivé o Paco Torres Monsó.

La publicació de l'especial de Fires coincidirà amb la recopilació d'una tria de les columnes que Aragó va publicar a El Punt al llarg de vint anys, dins la Biblioteca Fundació Valvi, del consell editorial de la qual havia format part. Amb pròleg de la catedràtica de Llatí de la Universitat de Girona Mariàngela Vilallonga, el llibre es titularà Escriure i viure i aplegarà cap a dos-cents articles que Aragó va anar revisant i escollint els últims mesos de la seva vida, en col·laboració amb Anna Sánchez.

La cerimònia funeral, aquest matí (11 h) a l'església de Sant Feliu, al cor d'aquest barri vell del qual no es va voler allunyar mai, serà presumiblement multitudinària. Nombrosos lectors, amics i admiradors ja van anar ahir a acomiadar-lo al tanatori, com el conseller de Cultura, Santi Vila. Serà el primer dels homenatges que la ciutat haurà de retre a un dels seus intèrprets més atents i fidels de la segona meitat del segle XX i, sense cap dubte, el més llegit i respectat.

opinió

Record permanent

Josep Valls

Quan el gener de 1995 el consell editorial d'El Punt (aleshores encara sense “Avui”) m'escollí com a primer defensor del lector del diari, vaig posar com a condició que l'Antoni Puigverd i en Narcís-Jordi Aragó m'ajudessin en la feina assenyalada d'“obrir canals de comunicació i participació als lectors”. En Toni Puigverd al cap de poques setmanes em demanà que l'alliberés de la col·laboració, però en Narcís-Jordi Aragó va seguir ajudant-me durant mesos. I així em trobava jo escrivint la crònica setmanal (en dic crònica per fer-ne via), la hi enviava al fax del diari i ell passava a buscar-la. Després li telefonava i ell em feia els comentaris, correccions i addendes pertinents a cada tema. I això sense fallar mai, setmana rere setmana.

Aleshores feia anys (cinc o sis) que ens trobàvem cada quinze dies a les reunions presencials del consell editorial. Ell en va ser president una llarga temporada, i he de confessar que les reunions, més que per a una altra cosa i pel que fa al meu particular, em servien per aprendre-hi molt. Quan en Narcís-Jordi prenia la paraula, sempre hi apareixien la ponderació, la claredat de conceptes, l'ordre compassat, l'esperit crític, les idees noves…

Van ser uns anys molt interessants quant a aquests contactes i reunions, on trobava un personatge que des de feia molt temps jo havia admirat des de la distància i el silenci. I això de poder estar un parell d'hores assegut al seu costat, poder-li parlar amb total llibertat (o quasi) i escoltar-li lliçons de periodisme i també de vida, era un gran privilegi.

Però això de l'admiració des del silenci i la distància no és pas del tot cert. Perquè resulta que molts anys abans (1955-1962 més o menys), en Narcís-Jordi Aragó pujava sovint al seminari de Girona, on nosaltres, els seminaristes, representàvem alguna obra de teatre, i ell n'era una mica el director o diguem-ne supervisor. També havia vingut a fer algunes sessions de cinefòrum (El séptimo sello, Les quatre cents coups, La ley del silencio, La Porte des Lilas…). Recordo especialment l'última obra de teatre en què vaig prendre part: va ser Beckett o l'honor de Déu de T.S. Eliott. Jo feia el paper de bisbe màrtir, l'assassí era en Josep Arges (que sí que arribà a capellà), i les consciències o veus del poble eren en Jaume de Puig i en Josep Gifreu. Aragó venia a veure els assajos i donava consells de dicció, de gesticulació, d'interpretació… Vaig escriure no recordo on que, en aquella casa gran, alta i freda que era el seminari, quan venia algú de fora (molt poc sovint), era com si hi entrés una ventada fresca i nova que alguna cosa renovava o eixorivia. I que les vingudes d'en Narcís-Jordi Aragó deixaven un halo de flaires noves, de colònia fresca, com de patis oberts. Una aurèola que perdurarà en els que el vam conèixer, perquè el seu fer, el seu saber i el seu tarannà no poden pas desaparèixer així com així. El record ens el mantindrà vivent –tal com diu la inscripció en una tomba del cementiri protestant de l'illa de Capri.

opinió

L'Aragó i jo

Mariàngela Vilallonga

Me'n vaig a l'octubre de l'any 1984. Vaig començar a publicar unes proses sota el títol Els arbres a la revista Presència, ja suplement del diari El Punt. Narcís-Jordi Aragó dialogava amb aquests meus arbres en els seus Papers de butxaca, que apareixien a la pàgina 3 del mateix setmanari. El mes de gener de 1985 va nevar molt fort i la neu va cobrir massa dies molts arbres que després van morir. Em van demanar que escrivís un article d'opinió sobre els arbres morts. Amb una Complanta per a uns arbres morts va néixer una meva col·laboració mensual a El Punt, en una secció que vaig titular El fil d'Ariadna. En el seu Paper del 10 de març, Elegia pels arbres difunts, Narcís-Jordi Aragó havia dit: “Si jo sapigués tant dels arbres com la Mariàngela Vilallonga, escriuria l'elegia de tots aquests amics.”

El mes de febrer de 1985, em van cridar de la Diputació de Girona. Narcís-Jordi Aragó acabava d'assumir la direcció d'una Revista de Girona renovada, amb Enric Marquès com a maquetador i Xavier Carbó com a redactor en cap. Em van demanar de formar part del consell de redacció. Il·lusionadíssima, vaig acceptar la proposta. Aquell dia vaig parlar per primera vegada amb l'Aragó. Vam fer el primer número, el 110, nou de dalt a baix. Així vaig començar a assistir a les lliçons de periodisme i literatura, també de dalt a baix, des dels continguts al format, de l'Aragó. I així va començar una amistat intel·lectual amb fruits, enmig d'algunes maltempsades de la vida. Fins avui.

El 14 d'abril de 1985 es van acabar els arbres a Presència, perquè el dia 1 de maig va néixer el meu fill Borja. L'ONCE va voler publicar tots els arbres junts en braille. En saber-ho, la Diputació i El Punt van decidir de fer-ne també un llibre. Així va iniciar-se la Col·lecció Josep Pla, amb el meu llibre Els arbres il·lustrat amb vint-i-sis dibuixos fets expressament per Narcís Comadira i un pròleg de Narcís-Jordi Aragó. És el llibre que més m'estimo. Va aparèixer l'any 1986, el 14 d'abril.

Trenta anys després, la Fundació Valvi ha volgut publicar un volum d'articles de l'Aragó. Em van encarregar que parlés amb ell i que decidíssim el contingut del volum. El vaig visitar el 23 de maig passat per fer-li la proposta i pensar les diferents possibilitats. Li va agradar la idea i va decidir de publicar una selecció de les seves columnes. Em va demanar que li fes el pròleg. Trenta anys després d'aquell seu pròleg, estic escrivint un pròleg per a un llibre que em va dir que ell ja no veuria. Li ha fet il·lusió endreçar i triar les columnes, i imaginar junts aquest llibre que es dirà Escriure i viure. Vint anys de columnes. Com vam imaginar junts aquell recull dels seus Papers de butxaca, número 3 de la Col·lecció Josep Pla, que va aparèixer al desembre de 1986, amb dibuixos de l'Enric Marquès.

Han estat trenta anys d'amistat, en el transcurs dels quals l'Aragó i jo, amb l'Enric Marquès i en Carles Sapena, vam inventar seccions de la Revista de Girona, les Cases amb protagonista, els Locus amoenus, els Viatges, i tantes i tantes pàgines. I els Fulls, espai de creació literària i artística, que em va deixar coordinar i omplir amb tot allò i amb textos de tothom que em semblés convenient. Durant vint-i-tres anys.

Un dia de l'any 1999 vaig anar a ca l'Aragó. Feia temps que li deia que volia fer un llibre amb ell. Aquell dia vaig anar a dir-li que ja sabia quin llibre faríem. Li vaig ensenyar The Atlas of Literature de Malcolm Bradbury, que m'havia comprat. Pretenia fer el mateix amb les terres de Girona. Ell que ja havia recorregut en paper La Girona dels poetes, la Girona ara i sempre, L'Empordà d'anar i tornar, ell que tenia interioritzada la literatura que havia produït un territori, perquè el seu llibre de capçalera, des de la infantesa, era aquella joia de Monsalvatje i Pla, Terra de gestes i de beutat. Girona, ell que havia fet de Girona la seva professió i de la literatura la seva vocació, ell, l'Aragó, va quedar entusiasmat amb la idea d'aquell llibre. Vam redactar el projecte i el vam presentar al president de la Diputació, aleshores en Carles Pàramo, que va aplaudir i posar en marxa la iniciativa. Era un mes d'agost també, el de 1999. L'Atles literari de les terres de Girona, dos volums de més de 1.200 pàgines, va ser presentat a la Casa de Cultura de Girona el 22 d'abril de l'any 2003. Vam fer mapes literaris, antologies de textos, vam triar fotografies antigues, portades de llibres, quadres d'escriptors pintors, al menjador de la casa Masó. La relació entre la literatura i el territori com a constructora de la identitat pròpia és a la base de l'obra. Una fita, per molts motius, aquell any 2003.

El 26 d'abril de l'any 2007, la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona va concedir a l'Aragó la Distinció al Mèrit Cultural. I l'any 2013, com a directora de la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent el vaig convidar a impartir les Lliçons de la Càtedra. Durant tres dies del mes de juliol, a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres i a la casa Masó, l'Aragó va anar desgranant records, va anar transmetent les seves vivències: com s'havia format en el llegir i l'escriure, com havia ballat amb la censura, com havia viscut i conservat la seva casa de la memòria, des del balcó sobre l'Onyar. Literatura, periodisme, compromís.

L'Aragó va ser l'home que va donar consciència a la Girona del darrer terç del segle XX. L'Aragó va crear opinió amb la seva ploma i la seva capacitat de pactar amb la història i d'imaginar el futur que volia, l'Aragó va fer canviar la ciutat. L'Aragó va poder influir en la transformació de la Girona grisa i negra en la Girona viva i colorista d'avui, que emociona els que hi viuen i sedueix els que la visiten. Canviar costa, però, i a vegades és dolorós.

Deixeu-me parafrasejar Rilke per acabar: la Girona de l'Aragó és l'exterior del seu interior. I deixeu-me encara afegir aquesta frase de l'Aragó dels anys vuitanta: “I jo no voldria pas ser considerat com un cronista passiu de la mort de la meva ciutat, sinó com una persona que pren part activa en la seva lluita permanent per la vida.” Ho ha estat. Fins al final. Gràcies per tantes coses.

opinió

El somni del petit Aragó

Pius Pujades

L'Aragó anava per bisbe. Quan devia tenir cinc o sis anys, des del balcó de la casa on vivia al carrer de Ciutadans, va veure passar la processó de Corpus. Ah, les processons de Corpus d'aquells temps! Ni us ho podeu imaginar. Paperets, serpentines, ginesta, catifes de flors, música celestial i militar, corrues de ciris encesos plorant cera pels carrers empedrats, l'àliga, els gegants, els capgrossos, les nenes-núvies i els nens-mariners de primera comunió, els sagristans i els escolans amb els peveters fumejant l'aroma exòtic de l'encens. I, davant la filera d'autoritats endiumenjades i uniformades, el tàlem solemne que cobria el pas vacil·lant del bisbe Cartañà, acompanyant amb dignitat estantissa la gran i feixuga custòdia d'or flamejant. La gent de genolls, silenci. Era una autèntica apoteosi de fe, de poder, de respecte, de por, d'esperança, de sacrifici, de submissió. Déu etern enmig del poble. I el bisbe, a la seva dreta.

El petit Narcís-Jordi ho va veure clar: de gran, seria bisbe. Volia ser bisbe. Aquell bisbe. Entrà al seminari, amb gran alegria de la seva mare, i creixé en “edat i saviesa”. El camí era bo i la meta semblava difícil però a l'abast. Fins que s'entrebancà amb les lletres. Li agradava llegir i li agradava escriure. Un dia devia escriure alguna cosa que la moral del senyor bisbe i els seus pastors van trobar fora de lloc –al seminari van haver de fer les dutxes d'amagat perquè a palau les trobaven immorals–, i la carrera triomfal somniada es va estroncar. S'havia acabat el bisbe i començava a néixer l'escriptor i periodista que va ser. L'Aragó que jo vaig conèixer i que ara comencem a enyorar.

Sí, és cert, per indicació del pare procurador, va estudiar dret i va arribar a exercir d'advocat. Però l'home de lletres havia arribat per quedar-se. Intel·ligent, treballador, constant, fidel a si mateix, es va arrecerar a l'ombra de la seu: Vida Catòlica, Resurrexit, la Passió, Presència i tantes coses més que se m'escapen o que he oblidat. Jo el recordo de professor de Colores, a la Salut de Terrades.

M'haureu de perdonar, com segur que ell faria, si, aclaparat per tantes pàgines i programes que aquests dies se li han dedicat, obvio recordar l'Aragó més evident. Em sumo de cor a tots els elogis. El meu, ves per on, hi suma la meva convicció que, si les coses haguessin anat d'una altra manera, l'Aragó hauria arribat a bisbe, un bon bisbe. I el dubte final de si, ben mirat, no ho va ser tota la vida.

Si el meu vot serveix de res, el té a favor.

opinió

Un mestratge que perdura

Joaquim Nadal i Farreras

A poc a poc el seu caminar decidit i discret pel carrer de les Ballesteries cap a buscar el diari a primera hora va anar esdevenint un caminar més feixuc i lent. En la dimensió humana i quotidiana del Barri Vell de Girona era fàcil trobar en Narcís-Jordi Aragó i encetar una conversa sobre la vida de la ciutat i l'actualitat més punyent. La notícia d'abans-d'ahir a la tarda de la seva mort era l'anunci que s'havien acabat definitivament aquestes trobades esporàdiques, que la seva presència física s'havia acabat i que calia anar a partir d'ara a la seva presència intel·lectual i literària, sobretot periodística, que perdurarà sempre.

De manera instintiva he anat a dues obres de difusió limitada però d'una significació indiscutible. D'una banda, el llibre Pedra sobre pedra amb il·lustracions de Domèmec Fita, dedicat a Girona, imprès a Olot l'any 1984; un destil·lat de textos poètics i d'evocació (la pluja, la boira, el sol, la pedra, la història) que acabava així: “Però tot plegat retornava de sobte, tenaçment, una i altra vegada, al silenci. A la fredor immutable i perdurable d'una ciutat que –negra de pluges, grisa de boires, daurada de sol– dormia impassiblement un espès somni de segles, un misteri construït amb pedra sobre pedra.” Després he agafat un cop més la petita joia Teoria i pràctica de Girona, editada l'any 1994 amb una il·lustració al linogravat de Miquel Plana; aquí Aragó, tingut per pessimista per molts, formula en un joc de contraris la idea d'una ciutat que ha superat molts dels riscos del passat i ofereix un present optimista i realista: negra i de colors, de pedra i vegetal, heroica i pacífica i vividora, emmurallada i sense muralles al pla, freda i humida i càlida i tendra a la primavera i la tardor, levítica i alliberada, botiguera i emprenedora, de mala entrada i d'afectes irrevocables, morta i viva, immortal i conscient de la seva condició “perquè de debò té capacitat de sobreviure i de perpetuar-se amb l'esclat d'una contínua germinació”.

Després he fet un repàs mental de la seva obra: des del manifest compartit per a una Girona democràtica que va ser Girona grisa i negra (1977) fins a La Devesa, paradís perdut (1980), passant per les seves guies imprescindibles dedicades a La Girona dels poetes (1988) o a fer una Guia literària de Girona (1995), que culminaria amb una obra magna que va codirigir amb la Maria Àngela Vilallonga, l'Atles literari de les terres de Girona (2003).

No podem passar per alt els Epistolaris de Carles Rahola (1998), que va editar amb Josep Clara, i la correspondència de Rafael Masó a Rafael Masó i els noucentistes (2007).

Tota la seva obra destil·la un coneixement profund de les fonts, dels textos, de les mentalitats, de la societat. La seva vida va ser un compendi de l'evolució de la història contemporània de Girona. Va preservar la memòria del seu pare, Estanislau Aragó, procurador, que fou regidor regionalista de l'Ajuntament de Girona de 1934 a 1936 i que havia impulsat la Fira Comercial de la ciutat. Aragó va esperar tota la vida una plena reivindicació del seu pare que no va arribar mai del tot, símbol vivent del drama de la Guerra Civil: massa de dretes per a les esquerres; massa catalanista per a les dretes.

Des d'aquest coneixement profund, i sempre fidel a un cristianisme progressista, ell mateix va encarnar l'evolució de la ciutat desempallegant-se de l'etiqueta de levítica i rescatant per a la història la memòria silenciada del “somni republicà”; des de la seva condició de periodista, Jordi Ballester al Tele-eXpres, director de Presència a Girona, va projectar una mirada crítica, exigent i ponderada, i va ser capaç d'aixecar els temes més vius, més punyents de la nostra realitat en el camí cap a una societat democràtica i cap a l'imperi de les llibertats. El seu llibre Periodisme sota sospita ens posa darrere la pista d'aquest combat periodístic lliurat en condicions adverses i en una societat tancada on va trobar la complicitat intel·ligent de molta gent i també de Manel Bonmatí, company de consistori del seu pare. La direcció de la Revista de Girona li va permetre allunyar-se de la pressió del dia a dia i encarar amb profunditat els temes de la vida gironina que anava descobrint amb delicadesa, sensibilitat, coneixement i intuïció periodística. Però on emergeix l'Aragó més madur, més incisiu, amb més visió històrica i de futur és en la segona edició de Girona ara i sempre, una crònica de 2008 (Fundació Valvi) per a la qual amb en Quim Curbet em va demanar una postil·la que omplís el buit de 1982 a 2008; a la seva “introducció al cap d'un quart de segle” formula els interrogants més pertinents i dibuixa els riscos i les oportunitats de la ciutat del futur: “Girona avui torna a ser una cruïlla, però ja no de camins, sinó de models de ciutat. Serà possible mantenir encara l'equilibri cada cop més inestable entre la Girona clàssica i la moderna, o arribarà un dia en què l'herència del passat deixarà d'influir del tot en la vida del present? M'agradaria, almenys, que aquest llibre d'ahir fos vist pels hipotètics lectors d'avui i de demà com un vot a favor de la Girona de sempre”. Aquest és en forma d'interrogant el compendi d'un pensament, un autèntic programa per a la ciutat del demà fonamentada en les arrels profundes de la matèria i de la memòria, la pedra, l'aigua i els sentiments dels ciutadans.

Trobarem a faltar cada dia aquell caminar inquiet i discret com aquell qui passa aixoplugant-se per dessota dels balcons del carrer de les Ballesteries i evocarem constantment el seu mestratge que perdura.

opinió

Vetllant la nit

Xavier Cortadellas

Com tanta altra gent, jo també vaig llegir Narcís-Jordi Aragó molt abans d'arribar a tractar-lo. El trobava cada setmana a la revista Presència, a finals dels seixanta i, sobretot, a començaments dels setanta. Recordo molt bé Textual, una secció on Narcís –hi signava així, només amb el seu primer nom– comentava notícies o articles d'altres periodistes i anuncis o notes que havia llegit. Sempre, és clar, relacionades amb Girona. Sempre d'un altre temps, també. Em va servir, però, per començar a conèixer i a estimar Girona –als que només hi hem nascut a prop ens passen aquestes coses– i em va servir també per aprendre que es poden fer notícies sobre altres notícies o articles. Primera lliçó de periodisme, doncs.

Recordo també que en aquells anys Textual em feia una mica de ràbia. Continuava apareixent en castellà, quan pràcticament tots els col·laboradors de Presència havien anat passant-se al català. Un dia, molt temps més tard, vaig comentar-li-ho. M'ho va justificar pel títol de la secció –Textual–, pel fet que la gran majoria de textos que comentava –no pas tots– eren en castellà, per l'època –el franquisme–, per l'obligatorietat –principis dels anys setanta– que a Presència apareguessin encara alguns articles en castellà –“Ens l'haurien prohibida, si no!”–. Prudent i elegant i liberal com ha estat, no em va dir que una de les funcions del periodista és deixar que el lector endevini i que una de les funcions del cap de secció o del director és deixar que els altres periodistes, col·laboradors i articulistes s'avancin. Els batecs del temps. Segona i tercera lliçó de periodisme, doncs. I no tan sols de periodisme.

Però tot això jo ja ho havia anat aprenent durant els quasi quinze anys que vaig tenir la sort de seure al seu costat i escoltar-lo al consell d'El Punt. Ell el presidia i a mi –mireu que bé!– em van voler de secretari. I tot això ho he i ho hem continuat aprenent durant encara més anys a Revista de Girona. Tot el temps que en va ser el director. Primer amb Carles Sapena, Mariàngela Vilallonga, Rosa Gil, Dani Vivern, Xevi Besalú i tants altres. I més tard, amb Mireia Costa-Pau, Judit Pujadó, Pep Caballé i també tants altres consellers. No els puc dir tots. I em sap greu.

I ara penso que La Memòria, la seva última secció a Revista de Girona, no era gens diferent de Textual. Hi comentava també notícies, articles o cartes d'un altre temps –ara ja en català i ara també relacionades amb qualsevol punt de les comarques de Girona. L'última haurà estat La Memòria del maig-juny, número 296. Va parlar-nos d'un sonet “original, manuscrit i autògraf, i rigorosament inèdit” de Josep Tharrats. Narcís-Jordi Aragó hi va escriure: “La memòria de Tharrats va ser mantinguda pel seu fill, el pintor Joan-Josep Tharrats, un dels fundadors de Dau al Set.” Més que ningú altre possiblement, l'Aragó ha ajudat a mantenir la memòria d'una Girona, d'una societat, d'un civisme, d'una cultura i de tot un seguit d'artistes, escriptors i personatges que, primer, el franquisme i, després, la nostra deixadesa o la nostra ignorància ens han amagat. Narcís-Jordi Aragó ha fet tot el que ha pogut per passar-nos-en el testimoni. Tal com va acabar escrivint Josep Tharrats en aquell sonet inèdit, ha estat “com un pur diamant vetllant la nit!”. Narcís, moltes gràcies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda