cultura

Periodista universal

A punt de celebrar-se el 195è aniversari del naixement de Fiódor Dostoievski, analitzem el seu vessant periodístic

Els darrers vint anys de vida, Dostoievski fa
del periodisme
el centre de les seves activitats
Com a periodista, tenia un diàleg important amb els lectors, amb qui intercanviava correspondència

L'11 de novembre d'enguany es compleixen 195 anys del naixement de l'escriptor rus Fiódor Dostoievski (Moscou, 1821 - San Petersburg, 1881). En aquest lapse de temps, els judicis sobre la seva obra han estat tan variats i contradictoris com ell mateix ho va ser en vida. L'han qualificat de cristià (Aranguren), d'ateu (Tolstoi), d'hermètic (Zweig), de demoníac (Gide), d'excitant (Virginia Woolf), d'histèric i neuròtic (Freud) i de deixeble de Sade (Turguénev). I també de profètic, il·luminat, psicòleg, moralista i un llarg etcètera. Potser la raó és que reunia tots aquests ingredients.

Per entendre aquesta disparitat d'opinions, cal fer menció de dues obres força desconegudes, dos textos insòlits del literat. L'un és El somni d'un home ridícul, fantasia utòpica en què el protagonista viatja en somnis a un planeta paradisíac d'habitants alegres i innocents. Ell els corromp introduint-los en l'ambició i en el crim, convertint l'Edèn en un lloc satànic. I, quan intenta tornar-los a l'estat inicial, se'n riuen sarcàsticament i el prenen per boig.

L'altre, Stepàntxikovo i els seus habitants, és un relat deliciós, d'un humor sarcàstic, lluny del caràcter pessimista i transcendent de la resta d'obres de Dostoievski.

Perquè, en el vessant personal, Dostoievski era un ésser turmentat. Freud, en el seu assaig Dostoievski i el parricidi, dóna gran importància a l'efecte negatiu de les relacions inestables amb el pare, un home cruel i tirànic, com en el cas de Kafka. De fet, la mort del pare, torturat i mort pels seus serfs, va crear un complex de culpa en Dostoievski, perquè va confessar haver desitjat la seva mort.

I és molt revelador el diari íntim de la seva segona dona, Anna Grigorievna Snitkina, que descriu els atacs epilèptics de l'escriptor i el fet que, malgrat que sentia una irresistible atracció pel joc, passant per sobre de consideracions sentimentals o econòmiques, després se'n penedia. Una ambivalència que el conduïa a una inestabilitat d'ànim, ara alegre, ara irritable.

Supersticiós, humil i orgullós alhora, va reflectir en els seus personatges una creativitat magistral, la percepció intuïtiva dels grans genis. Com passa amb Shakespeare, amb qui comparteix les situacions límit, les contradiccions dels personatges, la falta de barreres en les fronteres entre el bé i el mal i l'anàlisi microscòpica de l'ànima. Ja els va comparar Virginia Woolf: “Amb l'excepció de Shakespeare, no hi ha autor
més excitant.” I George Steiner escriu l'any 2001 que “Dostoievski té una concepció shakespeariana de la narració”.

Crec que el resum simbòlic de l'obra de Dostoievski –la lluita de les forces del bé i del mal– es troba en les paraules de Stavroguin, protagonista d'Els dimonis i una de les seves criatures més terrorífiques: “Puc experimentar el desig de fer una bona acció i sento un gran plaer. Però alhora sento frisança per fer el mal i també em produeix una intensa satisfacció.” I és que l'autor rus sempre cercava una mica de bondat en els seus pitjors personatges, que de vegades dibuixava al marge dels seus manuscrits.

Periodista directe

Potser la faceta més desconeguda de l'autor eslau és que durant gran part
de la seva vida es va dedicar al periodisme. I, com que era creador d'opinió, va ser empresonat i condemnat a mort per les seves idees socialistes. Una pena commutada per presó a Sibèria, on va passar cinc anys, fet que el va inspirar per escriure Memòria de la casa dels morts, en què reflecteix l'horror de les presons tsaristes. Però és en el transcurs dels seus darrers vint anys de vida quan Dostoievski fa del periodisme el centre de les seves activitats. Una passió que el du a ser un periodista precís i directe, treballant contra rellotge
i contra la censura i amb una mirada crítica sobre Rússia i el món.

El 1861 crea, amb el seu germà Volòdia, la revista Vremia (‘temps'), clausurada després de publicar un article sobre Polònia.
El 1864 funda L'Època i, més tard, el setmanari El Ciutadà, amb la secció Diari d'un escriptor, en què publicava tota classe d'articles seus de crítica literària, política, religiosa i generalista. Aquest diari va gaudir d'un gran èxit i reflecteix la seva ideologia política, social i estètica.

Com a periodista, tenia un diàleg important amb els seus lectors, amb els quals intercanviava cartes. El seu estil era molt literari i formava part dels periodistes que són literats, o a la inversa, però que per sobre de tot són psicòlegs. Dostoievski ho demostra en el periodisme com ho havia demostrat en novel·les com ara Els germans Karamàzov, Crim i càstig, El jugador i L'idiota. Llegir-les va fer dir a Nietzsche: “Dostoievski és l'únic psicòleg de qui pots aprendre quelcom, un dels accidents més feliços de la meva vida.” Avui, quan l'autor rus és considerat un clàssic de la literatura, també el periodisme el pot homenatjar com un dels seus professionals de categoria universal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona