Cultura

Girbal entra a ciutat

Agnès Prats descobreix l’Eduard Girbal Jaume més urbà amb l’edició dels seus relats dispersos a ‘La reencarnació de la Matèria’

Amic de Víctor Català, va oferir una imatge oposada a la Catalunya ideal noucentista

Una de moltes vies per accedir als autors amagats és treballant amb els més vistosos. És així com Agnès Prats va arribar a Eduard Girbal Jaume (Girona, 1881-Barcelona, 1947), mentre preparava l’edició dels contes de Prudenci Bertrana per a l’Ela Geminada, i més endavant, els de Víctor Català per a Club Editor. Girbal era contemporani de tots dos i havia escrit també un cicle novel·lístic, L’agre de la terra, pastat amb el llenguatge fangós i mineralitzat de la ruralia muntanyenca, potser amb un nervi menys tremebund que el dels seus paisans, sinó més meravellat, però la posteritat va ser molt menys amable amb ell, que després de fer una carrera prodigiosa com a poeta condecorat a tots els Jocs Florals de cap a cap del país, i de passejar la seva prosa per la redacció emmidonada de La Veu de Catalunya, el va deixar morir en un racó sense ni una mica d’ombra. Agnès Prats, que ja va col·laborar amb Enric Casasses en l’edició de les novel·les L’estrella amb cua i La tragèdia de cal Pere Llarg, per a Edicions de 1984, ha perseverat en el redescobriment d’aquest escriptor esquiu però de dimensions obsessionants amb la recuperació dels seus relats dispersos, reunits també per 1984 a La reencarnació de la Matèria.

Són mitja dotzena de contes datats entre 1920 i 1933, la majoria presentats també a Jocs Florals, en què el lector devot retrobarà el tremp narratiu que ja el va enlluernar al cicle novel·lesc ambientat al poble imaginari d’Oratjol de la Serra (el veïnat de Saló, a Sant Mateu de Bages, que Girbal eleva a categoria), projectat ara damunt un escenari que li desconeixíem, el de la gran ciutat desvetllant-se, en el pas del segle XIX al XX, al brogit del món obrer, els pillets, les minyones, les mecanògrafes, els immigrants, les píndoles Pink i el perfum esbravat de les cantants d’opereta, com l’austríaca Mizzi Wirth, refugiada durant la Gran Guerra a Barcelona i que fa el do de pit al conte ‘Els rellotges de mossèn Serraclara’. El relat que dona títol al volum, l’únic que no va concórrer a cap concurs floralesc, és un quadre deliciós d’aquella Barcelona en transformació a través de la descripció del passeig de Gràcia, on encara hi havia solars sense edificar i camps sembrats de blat o de verdures, on irrompen per primera vegada els tramvies “tirats per un parell de mules i un matxo de riata”, mentre comencen a proliferar els teatres i els cinematògrafs a la mateixa vorera per on cada vespre continuava passant el pastor amb el seu ramat de cabres oferint als portals dels senyors llet acabada de munyir. La Matèria, aquí, no és sinó la deformació del nom d’Ermentera, la noia de l’Oratjol que envien a servir en una casa bona del passeig de Gràcia en un temps d’ànimes de càntir que sucumbien a la doctrina espiritista tan en voga a la Barcelona del XIX. El component sobrenatural que prometia el títol caldria anar-lo a buscar més aviat en la moral supersticiosa i bàrbara que es rabeja en la pobra Genisa Saborella per fer-la tornar bruixa en un altre dels relats.

Girbal va ser “un vuitcentista del nou-cents”, tal com el definia Octavi Saltor; un autor que es va resistir fins als últims dies a adoptar la normativa fabriana, com Víctor Català, a qui homenatja de manera no gens velada en el primer dels contes, titulat amb uns punts suspensius que remeten inequívocament, com assenyala Agnès Prats, a aquella raresa tipogràfica que l’escriptora va fer servir per publicar els *** (3.000 metres) que esdevindrien Un film. “És una picada d’ull al gest avantguardista de la seva amiga, que com ell va voler donar una visió oposada a la ciutat idealitzada del noucentisme”, diu l’estudiosa, que encara busca una novel·la inèdita de Girbal, Els Mayas, de la qual només té notícia gràcies a les cartes a Víctor Català. Faltarà encara, per redimir aquest autor esquiu de llengua riquíssima (la reforma fabriana, per necessària que fos, va deixar pel camí sabors inigualables), una biografia en la qual fa temps que Prats també treballa i que resseguirà el seu pas per Girona, Alacant i Barcelona, i la seva relació amb una dona francesa, Auguste Chatelain.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.