Dolors per encaixar
Pau Carrió debuta com a autor a ‘Testimoni de guerra’, dos poemes dramàtics al TNC que van rebre el Quim Masó el 2019 i s’havien d’estrenar en el Temporada Alta
Pol Carrió i Laura Aubert són dos corresponsals de guerra morts tràgicament a conseqüència de la seva feina
Dos fotoperiodistes en situacions de conflicte proven d’encaixar la seva passió per donar veu a les situacions més dramàtiques mundials amb la seva peripècia vital. Pau Carrió construeix dos monòlegs èpics sobre les biografies de Kevin Carter i Marie Colvin. Testimoni de guerra es representa des de demà i fins al 31 de gener a la Sala Tallers. L’interpreten Pol López i Laura Aubert, dos còmplices amb la trajectòria de Carrió, com a exmembres de La Kompanyia Lliure (Victòria d’Enric V i Hamlet). L’obra, guanyadora del concurs de projectes Quim Masó 2019, s’hauria d’haver estrenat en el Temporada Alta, però la pandèmia va obligar a ajornar-ne l’estrena, a la tardor.
Colvin era una periodista que havia cobert conflictes a l’Orient Mitjà, els Balcans, Txetxènia i Timor Oriental. El 2012, seguint la guerra de Síria va morir per culpa d’una bomba, que va afectar també altres periodistes. Carter, per la seva banda, es va suïcidar quatre mesos després que se li reconegués amb el premi Pulitzer una foto icònica on es veia una nena morint de gana amb un voltor al darrere. En les dues biografies es descobreix la necessitat de traslladar una veritat ignorada al primer món, des d’òptiques diferents, fet que permet que les mateixes preguntes ressonin amb matisos diversos. Pol Carrió ha volgut formular-se preguntes en aquest espectacle i que arribin al públic.
Aquest és el segon monòleg amb què Carrió dirigeix Pol López. L’anterior va ser Ivan i els gossos (2013). De fet, mentre preparaven aquell text, Carrió ja li’n va passar un fragment, del que s’estrena dimecres. Han estudiat el fotoperiodista fins a entendre per què va voler dedicar-se a una feina tan ingrata. Carter era un sud-africà blanc en els anys de l’apartheid, volia apartar-se d’aquest privilegi i va optar per ensenyar els horrors amb les seves fotografies. Confiava que les imatges fossin útils. Arran del Pulitzer tothom li preguntava què va passar amb aquella nena i el voltor, si la va ajudar. Ell no ho va fer: era una nena moribunda dels milers que hi havia al país. Per Carrió, la societat procura treure’s la responsabilitat ajudant la que va quedar enquadrada per la càmera, però prefereix oblidar el conflicte que afecta una col·lectivitat.
Després de Goldoni
Va ser Carrió qui va voler escriure un monòleg per a Aubert. Després de remenar possibles personatges van anar a raure a aquesta biografia (posteriorment al treball de recerca se’n va fer una pel·lícula). L’actriu (Carrió l’ha dirigida recentment en la comèdia L’hostalera, de Goldoni) ha investigat parlant amb la corresponsal Txell Feixas. Segons Aubert, les corresponsals de guerra es treuen la por dient-se que sempre tornaran a casa. Tots dos testimonis constaten la dificultat de compatibilitzar la seva professió amb la vida personal.
El díptic coincideix amb altres treballs amb un rerefons similar, com ara l’espectacle El color de la llum i La treva, de Donald Margulies, protagonitzada per Clara Segura.
