El tumult del silenci

L’editorial Galerada reuneix en el volum Em faig nit fràgil els tres blocs de la poesia inèdita i amorosa, entre el 1969 i el 2007, del professor i músic Oleguer Llongueras, desaparegut prematurament el 2009, quan tenia 61 anys. Llongueras va ser un poeta que només va voler mostrar la seva poesia als interlocutors, sobretot els seus tres grans amors, tot i ser una poesia ben construïda i plena d’elements d’interès, fins i tot en l’últim apartat, amb molts poemes rescatats de missatges del telèfon mòbil. Els seus fills, Pol i Igor, s’han encarregat de compilar i recuperar els poemes esparsos i de fer-ne una selecció. En parlem amb l’Igor, del llibre i de la figura literària del seu pare: “Els meus pares es van separar quan jo era petit. Quan era adolescent, la meva mare un dia em va donar una carpeta amb desenes de poemes i escrits del meu pare de quan vivien junts. Per a mi allò va ser una gran revelació. Perquè eren del pare i dedicats, la majoria a la meva mare, però també perquè, tot i que jo era molt jovenet, vaig trobar que tenien molta qualitat. N’hi havia un de dedicat a tots dos, a la meva mare i a mi, de l’any 1981, de quan jo tenia només mig any. Estava realment fascinat per la descoberta. Fins i tot pel paper i la tipografia de la màquina d’escriure utilitzats. En aquell moment, ja vaig pensar que m’agradaria que algun dia allò es pogués publicar, però tenia la sensació que era somiar despert. Passats 25 anys, ho hem pogut fer realitat, però fent una selecció d’un material molt més ampli que el d’aquella època.” La tenacitat dels fills ha estat fonamental en la descoberta, amb diverses complicitats, entre les quals, les de l’editor de Galerada Joan Maluquer, que enguany ha tingut un best seller amb el llibre de Juana Dolores, premi Amadeu Oller.

L’Igor m’explica que el seu germanastre Pol també en tenia un grapat de dedicats a la seva mare. I tot es va tancar: “Un fet que em va acabar de decantar cap a la publicació del llibre va ser quan el meu tiet Narcís ens va portar una carpeta amb poemes de quan el pare tenia 20 anys. Ens va explicar que la va recollir de la brossa i que l’havia guardat fins ara. Cada cop més material. Quan vaig comentar a la meva mare la idea de tirar el llibre endavant, no hi va posar cap obstacle ni va censurar cap poema. Li vaig passar la selecció feta, que també vaig compartir amb el meu germà. Tampoc ho va fer la Lu, mare del meu germà, amb qui vam repassar les desenes i desenes de poemes juntament amb el meu germà per fer-ne la tria. Tenien aquella frescor que dona l’espontaneïtat d’haver d’escriure un poema al dia. Però tot i així la majoria eren molt bons. També n’hi havia de molt més treballats, com un conjunt d’uns vint poemes grapats i mecanografiats relacionats amb l’illa d’El Hierro. En el llibre no vam posar tots els d’aquest conjunt i, per tant, la unitat es va trencar. Ha passat el mateix amb un altre conjunt de temàtica eròtica dedicat a la meva mare.”

La cirera del pastís van ser els SMS poètics que Llongueras havia enviat a una tercera dona amb qui va mantenir una relació del 2002 al 2007. Eren frases molt treballades, que recordaven el mateix sistema que quan va començar a flirtejar amb la Lu. Una carta cada dia. En aquest cas, un SMS al dia. Els SMS els van trobar en un dels documents que hi havia al seu ordinador. Datats i transcrits. Com a document d’un home del seu temps, però sobretot com a poesia, el llibre val molt la pena.