Els miralls d’ombres d’Ansesa

En una trobada recent amb Enric Ansesa (Girona, 1945), potser perquè havíem estat compartint un bon vi, em vaig atrevir a preguntar-li per què no havia acabat marxant de Girona. “Me n’he anat més sovint del que la gent es pensa”, em va respondre amb molta calma, i abaixant només una mica la veu, com si s’ho digués a si mateix, va afegir: “Però a mi el que m’agrada és tornar.” T’ho podies prendre com una sortida enginyosa, però ni tan sols va somriure. Tornar és el més difícil, i a vegades també el més valent. Potser és l’artista menys gironí de Girona, el que té el posat més airosament cosmopolita, però sí, és fill d’aquí, de l’ambient de postguerra a províncies, d’una certa vida de família, d’aquesta soledat exasperant que ha contrarestat airejant-se de tant en tant a Nord-amèrica i Europa, i també, de molt jove, pintant amb el seu oncle aquarel·lista. La seva obra, d’un negre persistent que ha anat guanyant profunditat amb el temps, sedós i alhora hipnòtic, és una espècie de contradicció que ens completa, una pintura que posa una foscor pensant allà on abans només hi havia una grisor morta i que, portada a l’extrem, es torna irreverent i tot, com un mirall que només reflectís les ombres. Ben mirat, és a aquest artista que ha fet de la meditació una forma d’elegància a qui es deu la coloració fotogènica de les cases de l’Onyar, pintades amb no poc enrenou, en el seu moment, amb el seu amic Jaume Faixó. Les proves de color, les fotografies Polaroid i els esbossos preparatoris d’aquell projecte que ha esdevingut un dels senyals d’identitat de la ciutat, el seu somni florentí, es poden veure encara al Museu d’Història de Girona, en una de les quatre exposicions simultànies que ha comissariat Toni Álvarez de Arana en quatre espais de la ciutat per revisar la trajectòria singular, en tots els sentits, d’Enric Ansesa. Les del Bòlit i la Casa de Cultura ja s’han clausurat, però encara hi ha temps, fins al 5 d’abril, per endinsar-se en la seva obra de petit format al Museu d’Art i per descobrir el seu vessant més compromès amb la ciutat, fins al 7 de març, a la del Museu d’Història.

Aquesta darrera és la que explica millor el perquè de l’Ansesa que sempre torna. No només per la seva investigació sobre l’arquitectura de la ciutat –que és també una reflexió sobre la seva llum aquosa– que va representar el treball damunt les façanes del riu, sinó també pels quaderns de dibuixos dedicats a la memòria de la Guerra Civil, per la sèrie de maletes negres en homenatge a Walter Benjamin i l’exili, per les accions polítiques impulsades als anys setanta amb l’Assemblea Democràtica d’Artistes, i, sobretot, per una instal·lació creada expressament a la cisterna de l’antic convent de Caputxins on s’allotja el museu, un espai catacumbal al qual s’arriba baixant per una escala de pedra coberta d’humitats, al final de la qual trobes una cadira il·luminada per una bombeta macilenta suspesa del sostre i tot de puntes de cigarret a terra: una sala d’interrogatoris, una constatació feridora que venim d’aquests turments. Em comenta que no va arribar a entrar mai a la presó, però sí a comissaria, l’any 74 –quan el “papu”, com en diu, encara vivia–, i que això sol ja feia un respecte de Déu. Una certa avantguarda nostra ha menjat d’aquella por, i segueix aquí, com Ansesa, ben dreta davant el seu forat negre, obstinada a seguir entre nosaltres.