Cinema en curs és un programa de pedagogia del cinema i amb el cinema en escoles i instituts, amb un doble objectiu: apropar infants i joves a l’art cinematogràfic i explorar les potències pedagògiques del cinema en l’àmbit educatiu. Iniciat a Catalunya el 2005, ha anat creixent en tots els àmbits, ha rebut reconeixements arreu, i actualment es desenvolupa també a Galícia, Madrid, el País Basc, Alemanya i Xile, a més d’algunes experiències a Mèxic, Eslovènia i Lituània. Núria Aidelman (Buenos aires, 1979) n’és fundadora i codirectora amb Laia Colell, d’aquest projecte de referència de l’associació A Bao A Qu , que treballa amb perspectiva artística, educativa i social des del 2004.
Vau imaginar aquest recorregut quan vau començar, fa quinze anys?
Absolutament no. Vam començar amb una sèrie de desitjos, impulsos i conviccions, però des del principi, en començar a treballar amb aquest equip extraordinari de docents i cineastes, vam començar a créixer de forma significativa i a veure més possibilitats de les que havíem previst. Descobrir amb la pròpia experiència de treball, aprofundir metodologies i créixer a escala territorial. El projecte de Cinema en curs, tal com està concebut, fa possible que sigui ric compartir-ho en llocs molt diferents. Això sí que era a la base: la diversitat geogràfica i social era una aposta molt gran del projecte; primer a Catalunya i després amb la dimensió internacional.
El propòsit no és només formar cineastes. Es tracta d’educar la mirada?
Per a nosaltres el propòsit no és formar cineastes. Tampoc fem servir l’expressió educar la mirada, perquè sembla una cosa més tancada del que fem. Parlem de dos grans objectius que s’han anat ramificant. Per una banda, aquesta descoberta del cinema com a art i creació; descobrir un cine molt allunyat dels nois i noies, però també de la població en general. Un cinema que ens interpel·la i que ens ajuda a descobrir el cinema des d’una pràctica educativa molt aprofundida. L’altre eix seria a través de les metodologies: veure i fer cinema. Permet desenvolupar un potencial pedagògic gran, per la possibilitat de transformació dels alumnes, així com dels centres educatius, els cineastes i per extensió les famílies.
Basat en la pràctica i la teòrica?
Nosaltres no parlem de pràctica i teòrica, sinó de visionaments i pràctica creativa. Dos elements indissociables, com ho és veure cinema i estar-ne fent; perquè mentre veus cinema vas coneixent un univers cultural, que t’enriqueix, però també t’estàs formant com a cineasta: la sensibilitat, la mirada, les eines creatives que ens venen amb els visionaments. I quan fem la pràctica creativa estem aguditzant la mirada, descobrint altres formes d’observar, d’entendre la llum, els colors, la profunditat de camp. I això ens fa alhora més sensibles com a espectadors. Els tallers superposen les dues línies.
Tallers com ‘Plans del món’, inspirats en el ‘Diari’ de David Perlov. Ja en porteu rodats més de 3.500. Per què començar per aquí?
De fet, ja devem estar pels 5.000. És la proposta inicial amb què obrim tots els tallers en dels últims anys. Va sorgir de la necessitat de trobar les maneres que la pràctica creativa en formés part des del primer dia. Aleshores vam fer una proposta de desenvolupament que implica filmar amb els mòbils, tauletes o càmeres fotogràfiques disponibles als centres. Una primera experiència creativa que fos atenta, rigorosa i observadora dels valors cinematogràfics (el pla, l’enquadrament, la llum, la posició...), com també una aproximació a la possibilitat del cinema com una altra forma de mirar i de relacionar-te amb l’entorn. Com això canvia la manera de mirar i de veure el món, i per tant la manera de viure. Com recollia Perlov al seu Diari: el valor de filmar allò quotidià. Inspirats amb aquest impuls de Perlov, però també amb Chantal Ackerman, José Luis Guerin, Jonas Meckas i altres autors molt diversos, fem aquesta proposta d’observar des de la finestra si tens vistes o des d’un lloc elevat i filmar plans fixos. Aquests plans seran un acte creatiu molt valuós, una petita pel·lícula. Això ens possibilita, des del primer dia, donar valor a totes les decisions que un pren: la primera revolució, la primera transformació quan t’adones que pots filmar i adonar-te que pots fer-ho sense tenir res a veure amb el que feies abans, que no era filmar, sinó en tot cas gravar amb el mòbil. Saber des del primer moment que allò que fas és important, que és quelcom que ens acompanyarà al llarg de tot el taller. Hi ha nois i noies que no solen tenir aquesta consciència o oportunitat.
I que formes part d’una obra col·lectiva
Exacte, a molts nivells. Els primers plans del món que filmem col·lectivament, acompanyats pels docents i companys del grup. Plans que filmen individualment formant part d’un bagatge de grup, i això és molt important. I després, que això entra en diàleg amb altres grups.
El cinema, una finestra oberta al món.
Sí, Bazin és el que feia aquesta reflexió, pare cinematogràfic que tant lliga amb la nostra pel·lícula fundacional, Els quatre-cents cops de Truffaut, i que és referencial per treballar les emocions i les vivències. Una finestra a mirar el món d’una altra manera, a conèixer i donar-lo a veure a través de les mirades filmades que ofereixen dels alumnes. No només mirar, estimar-lo! Això és fonamental per a nosaltres, la possibilitat de descobrir la bellesa i una nova manera de mirar-lo. Una mestra d’un centre educatiu d’un barri de Badalona, Llefià, ens deia que molts alumnes seus no tenien la sensació d’haver experimentat mai la bellesa. I poder descobrir filmant que n’hi ha, al teu voltant, visquis on visquis, encara que no el valoris gens, el teu entorn, ni tu mateix, de cop descobrir que bell és filmar el teu barri, des de casa teva, des d’una altra mirada, de matinada, al capvespre... Això et transforma i dona la possibilitat d’apreciar millor la bellesa. És imprescindible que això pugui passar a l’escola.
I no s’avorreixen, generacions que han crescut amb Disney i Marvel, amb algunes de les pel·lícules que projecteu?
Introduïm elements molt estranys, molt heterogenis, i no només als nens sinó també als adults, perquè és una cultura cinematogràfica rica a la qual no tenim accés a través de la televisió. El cinema d’autor no té aquest espai. Treballar molt amb fragments de pel·lícules a classe et permet fer un visionament extens i detallat molt divers. Els mirem d’’una forma molt activa, amb mirada de cineasta. No tant fixant-nos en la història, el relat al nivell de trama, sinó com està feta (so, llum, càmera...) i com això genera emocions, que és molt diferent. És iniciar-se a veure d’una altra manera les pel·lícules. En aquesta societat estem marcats per dicotomies: avorrit-divertit, m’agrada-no m’agrada, fàcil-difícil... L’art ens dona l’oportunitat de veure com els matisos són importants, que hi ha infinites possibilitats. Allò que sembla avorrit potser és que és lent, però què ens dona aquesta sensació de lentitud? Què ens ofereix un pla llarg? Què ens permet? Allò estrany, com ens interpel·la...? Més que un món d’emoticones cal veure les capes, trobar les paraules adequades.
Projectar la pel·lícula que han rodat, deu ser el súmmum per als alumnes?
La culminació de veure projectades a la Filmoteca de Catalunya o altres espais segons el territori, sigui al casal o al centre cívic del barri, aquell treball que han estat fent, culminat en una pantalla gran i compartir-ho amb altres nois i noies que han fet el mateix viatge és increïble! Ho hem pogut experimentar aquests dies a la Filmoteca de Barcelona, a la Cineteca de Madrid i a Sant Sebastià, l’emoció de descobrir materialitzades les idees que estaven en un guió, que després s’han filmat i editat posteriorment; com es fa gran aquell projecte de l’institut. Totes les vivències que hi ha rere la pel·lícula i després poder-la presentar i dialogar, destacant-ne el valor. Poder gaudir de la creació, apreciar allò que veiem, tan poc treballat en la societat d’avui dia.
Cineastes com Carla Simon, Jonás Trueba, Meritxell Colell... estan acostumats a treballar amb mainada i joves?
Per a nosaltres és important que siguin persones que mantenen una relació íntima amb el cinema
i que tinguin el desig de compartir-ho amb els alumnes i els professors. No venen en qualitat d’experts o convidats. El cineasta treballarà mà a mà i creixerà tant amb els adults com amb els alumnes. Són cineastes amb un compromís amb l’educació pública. Ells també aprenen. Tothom ho fa.
I la gran pregunta: com és que l’audiovisual no està previst en els currículums escolars, i tampoc en els formatius de secundària, més enllà d’optatives?
Són molts elements. Cinema en curs el concebem en l’àmbit de les arts i la creació, més que no pas l’audiovisual, encara que la tècnica i l’eina ho siguin. Les eines audiovisuals dins l’àmbit creatiu són una mancança generalitzada. Amb les possibilitats que dona l’art i la creació, com és conèixer el món i nosaltres mateixos! Això en general no existeix, a banda de mestres i professors extraordinaris que ho fan possible. Totes aquestes mancances segurament hi són per deixadesa política, i potser perquè hi ha la tendència a creure que “no són productives”. Tampoc hi ha una formació del professorat en aquest àmbit, que és una de les tasques que nosaltres fem.
I això que filmar és a l’abast de tothom, amb els dispositius actuals.
Bé, sí que és veritat que ara gravar és molt fàcil, però filmar és una altra cosa, una altra dimensió.
Teniu suport de les institucions? Prou?
Tenim un suport molt significatiu, valuós, no només econòmic, sinó de fons i d’implicació per part dels ajuntaments i municipis. Des Sant Vicenç de Castellet a Bordils, de Torrelameu a Barcelona ciutat, tots els ajuntament hi estan implicats, i això suposa un reconeixement que ells donen al projecte, perquè és un motor cultural, a part del que aporta als alumnes. Després hi ha una mancança molt gran a escala estructural de la Generalitat. Encara que és recurrent i se’n parla molt, de la importància de l’educació des de la cultura, en les polítiques pressupostàries no hi és aquest reconeixement. L’ICEC té una línia d’ajut de desenvolupament de públics amb una dotació molt petita i són molts els projectes que el requereixen. Els recursos són insuficients.
Quin seria per a vosaltres el país ideal en matèria d’educació audiovisual?
Del que sabem, seria tornar a la França de l’any 2000, quan el ministre Jack Lang va impulsar el programa Les arts a l’escola, un projecte que va estructurar econòmicament i conceptualment, i va assegurar l’experiència creativa a nois i noies. Aquí, el currículum és més obert del que ens diuen per fer una experiència creativa, culturalment rica en la teva vida educativa al llarg de diferents etapes formatives, no només cinematogràficament, sinó fotogràficament, musicalment... Donar entrada als creadors, accedir a la cultura regularment, no només fent la sortida anual al teatre o al museu. Hi ha moltes dimensions artístiques per explorar i de quina manera, i que cada centre pogués desenvolupar projectes propis. Això implica recursos i altres organitzacions horàries i, és clar, una aposta molt ferma per formar els docents amb aquestes eines. L’escola té totes les possibilitats de fer un món millor, en el sentit d’oferir experiències plenes, viure millor.