Una sàtira a flor de pell

Els fills, les incomprensions amb la parella, els divorcis, el dermatòleg i altres neurosis de la vida quotidiana conformen alguns dels eixos de Copernic (Proa), la setzena novel·la de Miquel de Palol, un dels autors de la literatura catalana més reconeguts internacionalment. L’obra novel·lística de Palol alterna grans edificis literaris, catedrals de les idees com El jardí dels set crepuscles, El Troiacord o Ígur Neblí, amb narrativa breu com la nouvelle o el conte, tot amb la precisió de la casa. Copèrnic podria semblar una obra menor, però no és així perquè l’autor s’interroga sobre els naufragis de la vida i les tortures que ens persegueixen amb un sentit de l’humor i una perspicàcia que sovint ens fa viure prop de l’aforisme i la sentència, gèneres que el poeta també ha conreat. I més quan incorpora un ésser estrany que es va apoderant del cos del protagonista. Antoni Radiguet pateix una mena d’alienígena que el devora a partir d’un gra. El protagonista es troba en diàleg amb un element del seu cos que difumina el seu jo, cosa que ens fa pensar en la importància que l’excrescència ha adquirit en la seva vida, convertida “en la presó d’una vida petada”.

Parlem amb ell en una roda de premsa telemàtica sobre els ets i uts d’una faula per a públic intel·ligent, des del més refinat i sibarita fins al que utilitza la novel·la per llegir al metro. Els personatges de Palol ens parlen de “la necessitat de portar-te malament”. Escriu que “la responsabilitat és un joc que es juga en camp contrari”. O fa dir a Copèrnic que “no té ni sentit estar discutint amb una anomalia biològica” mentre ho fa. Copèrnic és un relat sobre el cansament, sobre el que implica dur sempre patins sense frens a la vida convencional. Té un efecte de mirall important.

Palol va situar la novel·la en “l’historial que faig” i va descartar considerar-la, per l’extensió de 250 pàgines, una obra menor. La va definir com una introspecció, “una sàtira amb la intenció de fer riure, amb qüestions que tenen a veure amb la naturalesa humana”. També va reflexionar sobre el desdoblament entre allò que un creu ser, sobre el que creu pensar i el que és i pensa de debò. L’escriptor va matisar que els pensaments propis “són pensaments propis entre el conscient i l’inconscient i les capes intermèdies”. En definitiva, el lector tindrà una interpretació pròpia, tot i que l’autor es reserva de quina de les veus se sent més pròxim: “Intento fer realisme. La vida real es basa en coses que es comporten d’una manera que barreja pensament, acció, sensualitat entre el simultani i el transitable. M’agrada la idea que la barreja d’elements de la vida quotidiana amb el pensament o la música és un reflex de la vida real. Pots ser tu o no ser-ho. M’identifico amb tots els personatges, sobretot amb els que mantenen el dubte interior. No m’amago de la majoria de les idees, en especial de les no massa acomodatícies o iconoclastes.”

Redactada abans del confinament, Palol va fer broma: “L’epidèmia m’ha robat alguns dels meus temes.”