Melangia i tecladets

Joan Colomo compareix a l’entrevista resignat perquè una de les seves dues filles petites acaba de fer un collage pictòric al sofà de casa. Les dues participen en el disc, gravat majoritàriament al seu pis del Camp d’en Grassot de Barcelona el 2020, i, a la gran, diu tot somrient, fins i tot rumia gravar-li unes quantes cançons “tan bon punt deixi de ser massa obscè voler treure’n rendiment econòmic”. “N’ha fet dues o tres, ja, i la veritat és que té fusta, la nena...”, afirma amb orgull.

El pare de Joan Colomo, mort fa només uns mesos, com recorda el músic tot seguit, va ser cabdal, de fet, perquè, amb només dotze anys, milités en bandes hardcore de Sant Celoni. “Recordo quan, temps després, feia primer a la Universitat i, durant els primers exàmens, amb Zeidún ens va sortir una gira per Alemanya. Vaig dir als meus pares que no em presentaria als exàmens i vaig tenir tot el seu suport. Coses així, és clar, van ser bàsiques perquè, després, m’hagi acabat dedicant a la música.”

Ser pare de dues nenes de dos i quatre anys, a Colomo, li ha fet alterar les prioritats, la qual cosa explica que Disc trist (BCore), a la venda des del mes passat, hagi acabat publicant-se dos anys i nou mesos després de L’oferta i la demanda.

Disc trist , concebut abans de la pandèmia, no havia de ser-ho, de trist, però. “Realment estava molt feliç, quan el vaig fer”, confessa. “La tristesa, més aviat, venia per altres coses, com veure totes aquestes lluites i moviments socials que, per desgràcia, i malgrat que van passant els anys, no arriben mai a bon port i generen frustració. Però va arribar la pandèmia, va morir el pare... i coi, el títol va acabar sent premonitori!”

El disc traspua l’humor agredolç habitual del personatge, que, segons confessa, va tornar a fallir en els seus intents reiterats de fer “cançons més optimistes i melodies menys tristoies”. “Procuro lluitar contra aquesta inèrcia de cantar com de xungo està tot plegat, però no me’n surto”, diu resignat el també integrant d’Unfinished Sympathy, que, a Cançó animada, on canta “Tot anirà una mica malament” (una contraposició al “Tot anirà bé” al qual tant es va recórrer l’any passat), va obrir la porta que les emocions viscudes durant el confinament s’infiltressin en el disc.

Disc trist, que havia d’haver-se titulat, inicialment, com una de les seves onze cançons, Himne de la melangia, és un treball fet a casa pràcticament en la seva totalitat en què, d’alguna manera, es retrata un desconcert vital generacional (“pràcticament només llegeixo premsa i algun assaig, així que l’actualitat és la meva principal font de continguts”) i on Colomo, admirador “des de sempre” de Britney Spears” i, ara també, de Dua Lipa, crea sonoritats mainstream amb “tecladets de joguina i un esperit molt lo-fi”. Colomo actua avui al Picnic Beat del Poble Espanyol amb Oye Polo i Kiwis.