Llum a l’art de la República

Tots associem el pavelló espanyol de l’Exposició Internacional de París del 1937 amb el Guernica de Picasso. Normal, perquè va ser la icona d’aquella operació que va organitzar de pressa i corrents el govern legítim de la República per alertar el món dels crims salvatges que estaven cometent les forces del mal feixista, llavors a Espanya, al cap de res a tot Europa.

Però, en aquella mostra que es va desplegar dins i fora de l’edifici dissenyat per Josep Lluís Sert i Luis Lacasa, s’hi van exhibir moltíssimes obres més d’artistes compromesos amb la llibertat que, en força casos, quan va acabar la guerra van ser durament represaliats. Una altra de mítica va ser El segador, de Miró, malauradament (i estranyament) perduda. Apareixerà algun dia? Qui ho sap. Fins fa 35 anys, tampoc se sabia el parador de 37 peces que van ser enviades (no està del tot clar que totes hi acabessin lluint) a l’heroic pavelló. I eren ben a prop nostre, en un racó proscrit del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Aquí hi van arribar directament de França quan va ser desmuntada l’exposició. “Les pors polítiques les van deixar sepultades”, diu el director Pepe Serra. Lògic durant els 40 anys de dictadura. Inexplicable fins tan entrada la democràcia.

El cas és que aquest tresor artístic ocult va tornar a veure la llum el 1986 en una mostra temporal que es va presentar primer al Palau de la Virreina i després al Museu Reina Sofia. Però la rehabilitació plena li ha arribat ara, arran de la remodelació de les sales que el museu del Palau Nacional va obrir el 2014 dedicades a l’art del 1936 al 1939. Una selecció tindrà visibilitat pública permanentment; una part disseminada en el recorregut i l’altra en un espai específic que recrea l’esperit del pavelló republicà.

És una cambra petita però l’engrandeix la seva naturalesa didàctica gràcies a les projeccions de fotografies de l’interior de l’edifici que va propulsar l’art antifeixista. De l’immens mural extraviat de Miró només en queda aquest record en blanc i negre. Però totes les altres peces salten de la pantalla a les parets del museu. Com ara la imponent Banyista, l’única de tot el conjunt conservat al MNAC que va lluir a l’exterior. El seu autor, Francisco Pérez Mateo, va ser inclòs a la llista com a representant dels artistes que havien mort al front (ell a Madrid als albors de la guerra).

Un altre màrtir que el govern de la República va col·locar en aquell gran aparador internacional va ser Lorca. Fernando Briones va ser l’encarregat d’evocar l’afusellament del poeta en una pintura de tall simbòlic que també s’ha incorporat en el discurs guerracivilista del museu. A prop hi té una obra que homenatja una víctima més dels insurrectes en terres andaluses: la miliciana barcelonina Lina Ódena, que es va disparar un tret al cap just abans de caure en mans de l’enemic. Un pintor desconegut, J. Pons, li va fer el retrat que la immortalitza desafiant i invencible.

La restitució dels continguts del cèlebre pavelló és l’estrella de la renovació del MNAC, de la qual han tingut cura els conservadors Eduard Vallès i Elena Llorens amb un bon disseny d’Anna Alcubierre. Però d’estímuls per visitar-la n’hi ha més. “Som el museu que explica la Guerra Civil i la seva rellevància és internacional, com les col·leccions medievals”, exclama Pepe Serra, que té una anècdota reveladora: quan van fer una gira al Japó amb algunes de les obres més emblemàtiques del museu, a Nagasaki es van pensar que el famós Cap de la Montserrat cridant, de Juli González, havia estat fet expressament per la tragèdia atòmica. “La iconografia de l’art del conflicte espanyol és universal”, subratlla Serra.

La Montserrat cridant de dolor ocupa un lloc privilegiat en el recorregut del MNAC. No és la que es va exposar el 1937 a París (aquesta és al museu Stedelijk d’Amsterdam, i no viatja mai per la seva fragilitat), sinó una versió inacabada que va fer González el 1942 commogut per la Segona Guerra Mundial. Tampoc va ser al pavelló el Picasso que té al costat, però és d’aquell mateix dramàtic 1937. El geni malagueny va pintar un retrat de Dora Maar plorant. Maar, la seva amant i la fotògrafa del Guernica.

Serra reconeix que el 2014 es va fer una aposta massa tímida dedicant només dues estances al relat de la guerra. Ara en són cinc que allotgen 108 obres (de 43 artistes), més de la meitat de les quals han sortit per primer cop de les reserves. Pavelló a part, s’estrena el monumental oli que Martí Bas va crear per deixar constància de les 3.000 persones que l’agost del 1936 van ser massacrades a la plaça de toros de Badajoz sota les ordres del general franquista Yagüe, conegut com “el carnisser de Badajoz”. Segons Vallès i Llorens, aquesta peça reflecteix l’essència de la creació d’aquells anys: “És un art d’emergència.” Molts artistes, expliquen els conservadors, provenien de l’avantguarda però es van adaptar al realisme social per servir a la propaganda de la causa republicana.

Martí Bas era cartellista i els seus treballs amb aquest mitjà de difusió de missatges directes comparteixen paret al MNAC amb d’altres de, per exemple, Josep Renau i Carles Fontserè. És de les poques coses que s’han mantingut de l’anterior muntatge, tot i que en breu hi haurà una novetat important: s’habilitarà un mur amb cartells nacionals. “La majoria són anònims, no van ser fets per artistes, i això es nota”, sosté Serra.

La sacsejada als magatzems del Palau Nacional ha fet aflorar material realitzat per dones artistes, les eternes oblidades. Hi ha dos noms que el visitant sensible retindrà per la duresa de les obres que van crear. Juana Francisca Rubio, una mare amb el seu fill soldat mort. I Àngela Nebot, una mestra d’escola torturada i assassinada dins de l’aula mateixa. Totes dues obres es van presentar a Barcelona la primavera del 1938 dins de l’Exposició Trimestral d’Arts Plàstiques.

El primer premi de la modalitat d’escultura d’aquell certamen el va guanyar Josep Viladomat pel guix El Madriles, un tribut al milicià Ramón Vía, de Vallecas, que és de mida natural i impressiona. Al MNAC ara li fa bona companyia el cèlebre Aixafem el feixisme, de Pere Català Pic. Paradoxes de la vida, Viladomat s’acabaria convertint en retratista oficial de Franco. D’ell és l’estàtua eqüestre que va ser derrocada el 2016 en la polèmica exposició del Born. No gaire temps després, l’alcaldessa de Madrid Manuela Carmena va encarregar una rèplica en bronze d’El Madriles.

Un munt d’històries passades i presents s’entrelliguen en pràcticament cada obra. També en les fotografies d’Antoni Campañà, que van restar amagades fins fa quatre dies mal comptats. El 18 de juliol, res és per atzar, serà el darrer dia que es podrà visitar l’exposició temporal que li ha organitzat la institució artística de referència del país. Però mitja dotzena de les seves imatges romandran a la permanent gràcies a un dipòsit que ha fet la seva família. Les instantànies documenten la profanació de les tombes de les monges del convent de les Saleses i l’expectació popular per tafanejar els seus cadàvers momificats. Els fets també van ser filmats pel Moviment Revolucionari, i és una de les cintes de l’època que es projecten a les sales. Pere Pruna, artista al servei de la propaganda dels insurrectes, ho va recollir en un guaix.

La ràbia social que va despertar el cop del 1936 en va tenir una altra, de víctima: el patrimoni artístic. I d’això anirà la nova exposició, temporal però de llarga durada, que inaugurarà el MNAC el 15 de juliol: de la campanya per salvar-lo tant de la fúria dels revolucionaris com dels bombardejos feixistes. El museu completarà amb aquest projecte d’alta volada el seu ambiciós programa sobre la guerra, dins del qual fa uns dies també va presentar la instal·lació de Francesc Torres amb dos avions soviètics a la Sala Oval.

Cal anar al MNAC.