Llibres

ALEIX CORT

Escriptor

“Necessitem entusiasme i seny”

El ball de parella és un exercici individual que sap desafiar les matemàtiques, perquè en el ball un i un no fan dos, sinó un
La cultura segueix sent considerada una despesa, quan hauria de ser vista com una inversió de futur

Amb una llarga trajectòria iniciada als anys vuitanta, Aleix Cort (Reus, 1961) és poeta, assagista, narrador i arquitecte tècnic. Professor de ball social històric a l’Institut de les Arts de Barcelona (IAB), la passió pel ball l’ha portat a escriure diferents assajos. L’últim és És quan plou que ballo sol. Una aproximació a l’obra i la vida de J.V. Foix a través del ball, publicat per Voliana Edicions.

En el seu últim llibre, ‘És quan plou que ballo sol’, incorpora algunes de les seves passions, poesia i ball.
La meva passió pel ball ve de lluny. De petit, quedava hipnotitzat davant de la televisió seguint els moviments de Fred Astaire i Gene Kelly amb unes claquetes als peus. Després, l’espectre del ball es va anar ampliant a tots els sexes i disciplines. I vaig acabar participant en espectacles de dansa, organitzant un festival de claqué durant vint anys i construint una metodologia útil per a actors, a l’IAB, a partir del ball de saló mentre col·laborava amb El Temps i l’Avui amb articles.
Articles que serien la base d’alguns dels seus llibres.
Sí, serien l’embrió d’Aubam-ba-buluba balam-bam-bú (premi Documenta) i del Diccionari del ball (Edicions 62). Aprofundir en el món del ball de parella em va portar a plantejar-me’l com alguna cosa més que com una activitat de lleure i a descobrir que, des d’aquest balcó privilegiat, es podia estudiar la història, la política, la religió, entendre la moral d’una època, admirar algunes obres d’art i seguir l’evolució de l’arquitectura, de la moda, del llenguatge i de l’obra d’alguns escriptors.
Introduir-se en l’obra del mestre Foix a través del ball pot semblar agosarat.
Ho pot semblar, però en cap moment no m’he plantejat que pogués ser-ho. La idea inicial, que va tenir el suport de la Institució de les Lletres Catalanes, es fonamenta en la constatació de la importància d’aquesta activitat per al poeta a partir de la lectura de la seva obra. Josep Vicenç Foix coneixia bé el funcionament d’una pista de ball i va utilitzar les possibilitats que li oferia per bastir una obra que és a cavall de la tradició i de la més rabiüda contemporaneïtat. La seva relació amb el ball es projecta en tots els treballs i en alguns dels versos més celebrats perquè li va permetre abordar els temes que més li interessaven: el pas del temps, la relació amb les dones, la importància de l’instant, l’amor, el desig...
No és la imatge que es té del poeta.
La gent sol recordar-lo com un poeta seriós, respectat i com a representant d’una poesia culta i difícil de seguir per a qui només està acostumat a llegir piulades. Però Foix també va ser jove i, com tots els joves, va provar de passar-s’ho tan bé com va poder quan va poder. Un ball era un bon lloc per aconseguir-ho i Foix va deixar constància de les seves experiències en aquelles ballarugues en els seus poemes d’una manera suprareal. És per això que arrenca És quan dormo que hi veig clar ballant. No és casualitat.
Sintetitzava que Foix ballava i Espriu dansava. Ho podria explicar?
És la manera que tinc de referir-me a la poesia de dos dels meus poetes de capçalera, tan distints. M’agrada distingir el ball de la dansa, tot i que, amb el temps, els termes hagin pogut acabar sent sinònims. El ball de parella és, per mi, un exercici individual que sap desafiar les matemàtiques quan es balla amb qui s’ha de ballar, perquè en el ball un i un no fan dos en aquests casos, sinó un.
Ens ho pot concretar?
Una invitació a ballar no és mai innocent. Si connectes amb la parella en una pista de ball, el món –i la pista de ball n’és una representació– desapareix mentre et deixes portar per la música. Obres d’arts plàstiques com ara El gran vals, de Camille Claudel, i Summer night, de Winslow Homer, ens acosten a aquesta sensació. La dansa és una altra cosa. Especialment quan és en grup, tant si és en format de roda de casino com de sardana. En aquests casos, la dansa és una representació de comunió col·lectiva i l’individu és important perquè alimenta el grup i l’ajuda a tocar la terra i a enlairar-se. Crec que Espriu representa com pocs poetes de casa nostra aquesta sensibilitat. Per això, amb risc de poder semblar simplista o de fer una greguería, m’agrada dir que Foix ballava i que Espriu dansava.
Descriu anècdotes divertides, com ara el vers que titula el llibre.
Coneixent la trajectòria del poeta i la seva relació amb el ball, no puc deixar de pensar, quan llegeixo l’arrencada del poema dedicat a Joana Givanel, en el tema compost per Arthur Freed i Herb Brown al qual Gene Kelly donà una empenta definitiva, anys més tard, amb l’ajut de Stanley Donen, en el número que tots coneixem, Singin’ in the rain, (1952), paradigma del ball com a expressió d’alegria i força capaç de transformar la pluja en sol. La coreografia kelliana és gairebé contemporània de la datació del llibre que conté el poema però el tema de Freed i Brown és anterior al poema (1939), així és que m’agrada pensar que un i l’altre poden estar relacionats.
O els vestits que utilitzava Foix clavats als de Fred Astaire... O la relació de l’obra de Foix amb el ‘swing’, la polca, el foxtrot, el ‘twist’, etc.
Amb vint-i-tres anys i en ple procés d’aprenentatge sentimental, la indumentària de Foix era la d’un dandi. Tenint en compte que la forma de vestir del ballarí marcà cànons d’elegància durant tota la seva filmografia, no és escabellat relacionar un i l’altre. Fred Austerlitz era un home elegant, perfeccionista, ordenat i extraordinàriament disciplinat, la qual cosa el feia “avorrit” per a Ginger Rogers; així és que les similituds del poeta amb el ballarí semblen anar més enllà de la calba a partir d’uns anys i de la seva indumentària: vestits impecables, el nus de les corbates, les sabates ben llustrades, la forma de posar-se els barrets...
Com s’ho ha fet per bastir totes aquestes teories?
Per comprovar aquestes semblances, només cal veure fotografies d’un i l’altre. Amb tot, Foix no va estar mai tan a prop del ballarí com el dia que va confessar a Manel Carbonell que havia ballat El Continental, un dels balls popularitzats per Ginger i Fred. La història de l’adulteri “buscat” a la pel·lícula on apareix la coreografia serà premonitòria, ja que, uns anys més tard, Victòria Gili abandonarà J.V. Foix per un treballador de la seva confiteria. Abans i després d’aquest fet, el poeta anirà introduint els diferents ritmes que van arribant a casa nostra en la seva obra mostrant el seu interès pel tema i que estava al dia.
Vostè és arquitecte tècnic i ha traçat en paral·lel una extensa obra narrativa i poètica des dels anys vuitanta. Com valora aquest trajecte?
Estic content de la feina realitzada, però penso que estic en disposició de millorar-la. El fet de treballar en distintes disciplines enriqueix les perspectives i permet abordar projectes d’una forma distinta de com ho faries si estiguessis treballant en un sol camp, però no tot són avantatges en aquest sentit perquè corres el perill que, en avançar en distintes línies de forma simultània, el viatge no s’acabi d’entendre, que la gent no t’acabi de situar en cap lloc i que en cada nou projecte hagis de començar gairebé des de zero, però accepto el peatge.
També és assagista i historiador del ball, així com ballarí. Totes les arts són germanes?
L’art és el resultat d’un procés que apel·la als sentits i les emocions i que inclou una àmplia gamma d’activitats humanes. Totes les arts no són germanes però totes formen part de la mateixa família, i ja sabem que en qualsevol família sempre hi ha tibantors. La família és la família, però, així és que no és estrany que el meu treball avanci en forma de relacions familiars o de parella de ball: paraula i imatge, imatge i dansa, dansa i història... És així com neixen projectes com la suite que Sevares i jo dediquem a la terra i el vi, i que el meu treball amb el videolit serveix de punt d’arrencada d’un projecte de documental sobre Foix i d’un espectacle de dansa inspirat en la seva poesia.
S’ha mantingut fidel al seu Reus natal. Com es veu la cultura del país des del sud, des d’una capital tan significativa com Reus?
París i Londres estan cada cop a menys hores de viatge però tinc la impressió que cada vegada estan més lluny. Reus segueix sent un focus de cultura important al sud del país però la cultura necessita gent perquè és la gent la que l’alimenta i l’enriqueix, i tothom sap que Reus està més lluny de Barcelona que Barcelona de Reus.
No hi ha un excés de queixes sobre la capitalitat de Barcelona?
No ho dic en aquest sentit. Amb tot, Reus compta amb institucions centenàries i iniciatives que no paren de regenerar-se. Penso que la ciutat hauria d’aliar-se amb altres ciutats per poder aspirar a ser el focus cultural que li correspon per història i situació, però sembla que el que la cultura uneix, la política ho separa. Una llàstima.
Quina creu que hauria de ser la política cultural després de tants anys de provatures, no sempre reeixides?
No tinc prou dades per poder emetre un judici ajustat sobre el tema, però el que sembla clar és que les diferents provatures realitzades fins al moment en el camp de la política cultural no han funcionat. Si més no, amb els mínims que haurien d’haver-ho fet. I aquí no valen excuses de pandèmies i altres mandangues.
Ens agradaria que ens donés un diagnòstic de la cultura que evoca dels grans noms, dels grans poetes, i l’actualitat.
M’interessen més les obres que els noms, i els esforços que realitzen aquelles editorials en què el seu principal actiu és l’entusiasme. Necessitem entusiasme, i seny. Estem en un punt delicat: per una banda, les imatges volen envair-ho tot però per explicar-les seguim necessitant les paraules; per l’altra, a pesar dels avenços tecnològics, el llibre segueix sent un dispositiu difícil d’igualar (no es trenca, no necessita bateria i és un objecte que pot ser tan bonic com qualsevol altre). El nou i el vell. Foix.
I les alternatives?
Som un país ric en iniciatives. Comptem amb una saludable nòmina de bons escriptors i artistes, investigadors i docents, però les portades semblen propietat d’influencers, esportistes d’elit i d’alguns polítics que viuen allunyats de la gent que els vota.
Està parlant del futur.
El futur depèn del present, ho sabem, però no hi ha futur sense passat, així és que m’agrada veure que, de tant en tant, es fa justícia a poetes com Antònia Vicens o Dolors Miquel mentre una nova generació d’escriptors truquen a la porta per dir-nos que hi ha futur.
Catalunya ha viscut definitivament d’esquena a la cultura?
La cultura segueix sent considerada com una despesa quan hauria de ser vista com una inversió econòmica, educativa i social. El dia que canviï aquest paradigma haurem fet un gran pas. Mentre no arribi aquest dia, els que creiem en el que fem només podem seguir remant.

El vitalisme de Foix i el d’Aleix Cort

Personatge polièdric i sempre veient la realitat de manera positiva, Aleix Cort va ser un dels pioners de la poesia catalana dels anys vuitanta. Amb 27 llibres publicats de narrativa, poesia, assaig, educació, terminologia i art, la seva obra toca infinitat de temes de manera transversal. Els últims són la novel·la El pintor d’àngels i el de poesia Vida, amb l’artista Jordi Abelló, tots dos a Arola durant els últims mesos. És quan plou que ballo sol. Una aproximació a l’obra i la vida de J.V. Foix a través del ball (Voliana) és una molt interessant aportació, que capta l’atenció per la infinitat d’anècdotes i que trenca motllos en la imatge falsa que es té de Foix. Aleix Cort l’omple de vitalisme i el relaciona amb el ball –més real per als qui van conèixer el seu fi sentit de l’humor i ganes de viure– per damunt de la imatge estàtica de l’erudit incomprensible. Amb un munt d’exemples, les teories de Cort no es basen en l’especulació.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona