Cultura

Quadern de cinema

‘De reparto', documental sobre el figurant Carlos Lucas, és un dels secrets millor guardats de la collita espanyola d'enguany

Rosencratz, Guildenstern i Lucas

Sovint, als racons més deslluïts de la cartellera hi ha joies d'alçada, que només troben refugi en sales que estan a un pam del barraquisme

L'any 1998, el fotògraf Carles Roche va proposar un joc interesantíssim a la seva exposició Figurants: com si fos el David Hemmings de Blow-Up, Roche va ampliar imatges –en el seu cas, fotogrames de velles pel·lícules– per descobrir un enigma a fons de pla. L'enigma era la presència del figurant, la manifestació gairebé espectral d'una història possible que no era pas la història que explicava la pel·lícula d'on havia sortit aquella imatge concreta: les pel·lícules, tradicionalment, fixen la seva mirada, posem per cas, en el príncep Hamlet. Mai es detindrien en Rosencratz i Guildenstern (Nota al marge: sí, ja sé que hi ha una pel·lícula que es titula Rosencratz i Guildenstern han mort (1990), dirigida per Tom Stoppard segons la seva obra teatral i que contravé aquesta teoria, però respectem aquest marge d'error). Tirem endavant, proposem una idea: la Història del Cinema hagués estat molt diferent si els objectius de les càmeres s'haguessin fixat preferentment en els Rosencratz i Guildenstern de torn que en els prínceps Hamlet de torn. Hagués estat una Història del Cinema molt més estranya: amb menys èpica –o amb un altre concepte de l'èpica–, sense grans clímax, sense, potser, argument, ni conclusions. En altres paraules: si l'ull de la càmera hagués mirat abans Rosencratz i Guildenstern, la revolució narrativa que va suposar el Blow-Up d'Antonioni hagués succeït molt abans… I potser, a hores d'ara, no estaríem sobrevalorant una pel·lícula com l'Origen de Christopher Nolan… Però això ja ens aparta del tema i convé reprendre el fil.

Com cada any, un s'acostuma a les lamentacions dels seus companys d'ofici sobre la tristor de la collita creativa de l'any. Com cada any, un mai s'acostuma que els seus companys d'ofici no facin l'esforç de mirar sota les pedres, als racons més deslluïts de la cartellera per adonar-se que, sovint, hi ha joies d'alçada que només troben refugi en sales que, potser, estan a un pam del barraquisme exhibidor. És el cas d'un dels millors documentals espanyols d'enguany: De reparto de Santiago Aguilar. De moment, només s'ha estrenat a Madrid, a una sala tan incòmoda que preferiria veure una còpia en betamax, plena de drops, d'una pel·lícula de Chuck Norris sota un pont abans que entrar en un lloc tan estret comprant entrada.

Se'n recorden de Santiago Aguilar? Era la meitat de La Cuadrilla, aquella parella de directors que es va donar a conèixer amb Justino, un asesino de la tercera edad (1994), una comèdia negra tristíssima protagonitzada per un antiheroi que tenia un amic de l'ànima que responia al nom de Sansoncito, interpretat per un secundari que portava tota una vida com a figurant gairebé invisible. Doncs bé, De reparto és el particular blow-up que intenta ampliar la imatge d'aquesta figura a fons de pla –Carlos Lucas, que va morir al desembre de 2004– i desvetllar l'enigma.

I l'interessant és que l'enigma es resisteix a ser desvetllat: Lucas es mou com una anguila davant de l'objectiu i aconseguix que la seva tendència a la automitologia aixequi una cortina de fum davant la seva identitat esquiva. De reparto es converteix, així, en una raresa: el document d'una missió impossible, el testimoni d'un procés que escapa a les previsions del creador. Si els Goya els donés jo, De reparto ja el tindria reservat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.