“Crec que no interpreto, sinó que soc interpretada: com si alguna cosa passés a través meu que no soc jo”, va dir ahir Juliette Binoche a Sant Sebastià en una roda de premsa a propòsit de la concessió a l’actriu del premi Donostia per la seva carrera cinematogràfica, però també en ocasió de la projecció al festival de Fuego (Avec amour et acharnement), film pel qual Claire Denis va recollir l’Os de Plata a la millor direcció a la darrera Berlinale. La cineasta francesa va comentar en relació amb Binoche: “La seva bellesa no només és visible, sinó que és profunda i té a veure amb la seva força interior i amb el fet que tot el que fa ho viu de manera plena.”

Actriu fonamental del cinema d’autor dels últims quaranta anys, Juliette Binoche ha treballat amb Leos Carax, Kieslowski amb la seva memorable presència a Bleu (1994), Abbas Kiarostami, Michael Haneke, Hou Hsiao-Hsien i Olivier Assayas, entre molts altres, sense oblidar que va guanyar l’Oscar per la seva interpretació a The english pacient (1996), d’Anthony Minghella. Va iniciar-se en el cinema pràcticament amb Je vous salue, Marie (1985), del recentment traspassat Jean-Luc Godard: “Vaig fer una prova per al paper principal i no vaig aconseguir-lo, però me’n va donar un altre. Amb ell vaig aprendre que, a vegades, no has de comptar que els directors t’ajudin. Jo era molt jove i estava desconcertada, però va ser un aprenentatge profitós.” Havent-hi treballat abans a Un beau soleil intérieur i High Life, amb Claire Denis, en tot cas, sembla que hi ha una gran complicitat que deu haver contribuït a la intensitat amb què, a Avec amour et acharnement, encarna una dona esquinçada entre l’amor compartit amb la seva parella (Vincent Lindon) i la passió que ressorgeix en retrobar-se amb un examant (Grégoire Colin).

Als seus 58 anys, Juliette Binoche continua encadenant una pel·lícula rere l’altra mentre moltes actrius a la maduresa han estat marginades: “Crec que tinc molta sort. Però també he de dir que he renunciat a papers en què em tocava ser la dona d’un personatge masculí o d’un determinat actor i que, per tant, comportaven entrar dins d’uns codis masclistes que no t’imaginen d’una altra manera.” A la pregunta de si es penedia d’haver rebutjat algun paper, Binoche, exhibint en tot moment intel·ligència i finesa irònica, va respondre al·ludint Édith Piaf: “No em penedeixo de res.”