Camises, màscares i cançons rodones

“Aquesta nit tocarem unes quantes cançons. N’hi ha moltes que reconeixereu i d’altres, potser, que no.” Vet aquí el que va dir Nick Lowe en l’inici del seu concert dijous al Bosc Tancat de Cerdanyola, plat fort d’un Festival de Blues que, amb la incorporació d’aquest nou escenari, un programa que fa patxoca i la publicació d’un llibre antològic, acaricia la glòria d’edicions passades. Unes cançons –Cruel to be kind, (What’s So Funny ’Bout) Peace, Love and Understanding...– són, efectivament, ben reconeixibles. D’altres –Tokyo Bay, Trombone...– tal vegada no. Però Lowe, refinadíssim i elegant veterà músic britànic, sempre fa cançons rodones, tan defensables sol a la guitarra, que és com ha actuat majoritàriament els últims anys a Catalunya, com escudat per la banda més sòlida i precisa de la música surf de les últimes tres dècades, Los Straitjackets, que és amb qui va comparèixer a Cerdanyola.

Nick Lowe, de qui gairebé es podia olorar el vapor de la planxa que havia deixat impecables les dues camises que va lluir, i els quatre Straitjackets, proveïts encara del misteri que comporta haver estat tocant amb una màscara de lluitador mexicà tota la vida, van traspuar joia de viure al miler de persones assistents. En el cas de Lowe, amb perles com Lately I’ve Let Things Slide, I Live on a Battlefield o un picada d’ull al grup que va compartir amb Dave Edmunds (Rockpile, When I write a book) i, en dels Straitjackets, cenyint-se al què demana el brillant cançoner del britànic però trobant també moments per al propi lluïment amb melodies com la de Batman, Moon River i Bonanza. Entre una cosa i l’altra ens ho vam passar d’allò més bé.