Alegres ‘vídues’

Hi ha una disfunció generacional a la cartellera actual, similar al cas científic de les granotes: diuen que si l’amfibi és dins d’una bassa artificial i aquesta apuja la temperatura gradualment, l’animal acaba bullint. En canvi, si prova d’entrar quan ja està calenta, l’amfibi surt rebotant i salva la pell: Concurso de malos talentos retrata la contradicció de voler ser artista però provar de salvar la pell. Volen parlar del seu present, que hauria de ser espectacular i satisfactori i continua sent precari i carregat de dubtes. Per això, en aquest muntatge reconeixen que cal anar abaixant les expectatives per ser més feliços i executen una coreografia bestial, de concert massmedia amb el patetisme d’uns pectorals musculats.

Són José y sus Hermanas però es van matant a cada nou muntatge (sempre bilingüe), amb un quadre lúcid i divertit. Per això tenen un cert aire d’alegres vídues d’en José. Segueixen buscant com referenciar-se: han eliminat el desplegament de cinema live d’Explore el jardín de los Cárpatos i també es distancien de les referències històriques (Arma de construcción masiva). Si al primer muntatge escrivien els seus eslògans amb cartrons trets dels contenidors (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos), ara tenen unes banderes que recorden els domassos de les processons amb les citacions que dialoguen, o no; que esquitxen els Tiktoks, i els Instagrams generacionals. És un joc teatral molt ben executat, carregat d’intuïció, equilibrat entre les cinc components. Amb moltes més capes de la que, aparentment, es veu. En aquest aiguabarreig respiren un bilingüisme estructural, una hibridació natural, gens forçada. Que fa riure amb l’esclat de la gralla i que diverteix amb el repic militar. Hi ha més antagònics que protagònics en cada escena: la rèplica sempre té tornada com un eco al Gran Canó del Colorado (o al congost de Despeñaperros o a les coves de Collbató, és igual). Acabada l’obra, després d’un ruixat d’estímuls amb paracaigudes inclòs, tota la família d’espectadors es pregunta què ha passat. No hi ha la veu única i implacable d’Angélica Liddell (Caridad, The Scarlet Letter); no hi ha la contundència de Romeo Castelluci (Bros) o de Jan Fabre (Belgian rules). Hi ha una mica tot, en un carnavalfestiu, passat pel tamís de la copla i dels sintetitzadors. La confusió és l’adob de la creació i aquesta queda sembrada, i molt ben arrelada tant entre els espectador més joves com en els més adults.La companyia va tenir la mala sort d’encetar-la de ple en el seu primer treball de fi de curs (que va entrar de rebot al Tantarantana). i per això la pressió que pateixen sempre és elevadíssima. En canvi, altres companyies sorgides també de l’Institut del Teatre, com els de La Calòrica, han tingut una llarga travessia en el desert que els ha permès bastir el seu llenguatge i ser, ara, una inqüestionable referència (Del Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I a De què parlem mentre no parlem...).