Cinema

Mirador

Un esperit de resistència

Sota els efectes de la vacuna contra la Covid, sentint-me com si m’haguessin clavat una pallissa, vaig saber que Jean-Marie Straub havia mort a Rolle, on fa poc més de dos mesos també va traspassar Godard. Tots dos van coincidir a mitjans dels últims anys 50 a París, mentre s’hi gestava la nouvelle vague, però, abans que aquesta esclatés, Straub se’n va anar de França, al 1958, per no fer el servei militar i ser destinat com a soldat a la guerra d’Algèria: “No volia ser còmplice de la tortura institucional”, va dir sobre la seva decisió, a conseqüència de la qual no va poder tornar a França, on va néixer el 1933 a Metz, durant 11 anys. De fet, no hi va viure mai més.

Instal·lant-se a Munic i més tard a Roma, va exiliar-se amb Danièle Huillet, amb qui no només va compartir bona part de la seva vida, fins que ella va morir el 2006, sinó també la creació d’una filmografia a contracorrent: imatges (i paraules) per a la resistència cultural i política. Imatges ascètiques, però a la vegada poètiques, en les quals fer-hi present textos (Böll, Brecht, Kafka, Hölderlin, Vittorini, Pavese), composicions musicals (Bach, Schönberg) i pintures (Cézanne) per mantenir-ho autènticament viu sense fer-ne mercaderia: “Fer la revolució és col·locar en el seu lloc coses molt antigues però oblidades.” Una lluita contra el que consideraven l’arrapament a la moda, l’embrutiment en la diversió estúpida, la tecnologia que du a la producció i el consumisme.

Va ser a Alemanya, que Straub-Huillet van començar a fer pel·lícules: Machorka Müff (1963), basat en un relat de Heinrich Böll, i Nicht Versöhnt (No reconciliats, 1965), sobre tres generacions d’arquitectes que viuen els canvis sociopolítics a l’Alemanya entre 1914 i 1954. Realitzades majorment a Alemanya i Itàlia, n’hi va haver moltes més, entre les quals, Crònica d’Anna Magdalena Bach (1968), evidentment; Moses und Aron, adaptació de l’òpera de Schönberg; Dalla nube alla resistenza (1979), sobre relats de Pavese d’inspiració mitològica, i La mort d’Empèdocles (1989), a partir de Hölderlin.

Huillet i Straub, que va seguir fent pel·lícules un cop morta ella, van fer cinema amb un esperit de dissidència furiosa, però també amb rigor i sensibilitat. Així ho va mostrar el cineasta portuguès Pedro Costa en el documental On jau el teu somriure amagat? (2001), que els va filmar durant el muntatge (exercint l’art de saber quan ha de començar i ha d’acabar un pla) de Sicilia! (1999), que parteix d’un llibre, Conversazione in Sicilia, d’Elio Vittorini. Tenien un amor per la matèria estètica, pel procés de creació artística. Estabornida per la vacuna, vaig veure Crònica d’Anna Magdalena Bach i em vaig immergir en la música de Bach, interpretada pel gran Gustav Leonhardt (que així també encarna el compositor) i el seu grup amb instrumentació d’època en el moment en què van ser filmades les escenes, i en la crònica de la seva esposa mentre s’esdevenien imatges d’una bellesa tan sòbria i depurada que resultava reparadora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona