Llibres
Àlex Susanna
Escriptor
“Si no creiem en la nostra cultura, ja podem plegar”
La nostra cultura té una concentració de talent bastant excepcional
Desconfio de l’escriptor que només s’alimenta de literatura
Àlex Susanna (Barcelona, 1957) és poeta i gestor cultural, amb una llarga trajectòria com a editor (Columna, 1985-1999) i director de fundacions culturals (Fundació Caixa Catalunya a La Pedrera, 2004-2011) i organismes oficials (Institut Ramon Llull, 2013-2016, i Agència Catalana del Patrimoni Cultural, 2016-2017). Actualment, és director d’art de la Fundació Vila Casas. Ha publicat destacats llibres de poesia i ha obtingut els premis Miquel de Palol i Carles Riba i ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona. Com a protagonista de la cultura catalana d’aquestes últimes dècades, ha esdevingut un reconegut escriptor de dietaris, com ara Quadern venecià (premi Josep Pla 1988) i Paisatge amb figures (premi Crítica Serra d’Or 2020). Aquesta tardor, ha publicat un nou dietari, El món en suspens (Proa), amb extraordinàries referències literàries i culturals i experiències viscudes al llarg del 2020, en plena pandèmia.
S’estan escrivint grans dietaris, un gènere de referència de la literatura catalana. Quins són els motius?
No ho sé del cert, però, segurament, hi té alguna cosa a veure la gran tradició dietarística de la nostra literatura.
El ‘Quadern gris’, de Josep Pla, és una obra inimitable, però referent.
Sens dubte, Pla és el gran referent, però no l’únic, de la literatura de no-ficció, memorialística o del jo, que ell va conrear durant tota la seva vida amb una gran diversitat de registres: dietaris, retrats, narracions, llibres de viatges, cròniques i articles. De fet, Pla fa que molts lectors s’adonin que aquest tipus de literatura pot ser tant o més interessant que la ficció.
Un dietari ha de ser sincer, però com ho poden ser sense generar embolics o activar susceptibilitats tan fines?
A parer meu, la sinceritat no és un valor literari. No hem d’oblidar que, per a un escriptor, un dietari és literatura i, des d’aquest punt de vista, és una forma narrativa que el primer que ha de fer és enganxar el lector.
Escrit entre Gelida, Barcelona, Queralbs i Calaceit, llocs de residència i de treball, va definint els paisatges com si fossin transmissors d’emocions, d’energies.
Cada nou volum de dietari reflecteix una etapa de la meva vida, però la majoria comparteixen uns escenaris determinats, com ara el Penedès, el Pirineu i el Matarranya. En El món en suspens predomina de llarg l’Alt Penedès i, més en concret, la vall de Sant Miquel, on visc des de fa més de trenta anys.
Acaba establint descripcions gairebé diàries de la vall de Sant Miquel, on és la seva casa de Gelida, un espai majestuós de la serra de l’Ordal.
El confinament provoca que la conegui com mai no ho havia fet: mai no l’havia observada ni hi havia caminat tant com durant aquell parell de mesos en què, de sobte, descobreixes la vall que tens a tocar de casa. Com si fos un pintor, em vaig dedicar a pintar-la amb paraules gairebé cada dia.
Dona referències de poetes catalans amb qui manté una relació personal, com ara Feliu Formosa, Marta Pessarrodona, Josep Vallverdú, Miquel Desclot i Jordi Llavina.
Quan ens trobem confinats, els amics es converteixen en una mena de xarxa de corresponsalies, i em va semblar interessant transcriure què feien tots ells durant aquelles setmanes tan excepcionals: estàvem vivint, probablement, l’experiència històrica més decisiva de les nostres vides, i era bo deixar-ne constància.
Es detallen trobades i contactes amb notables artistes catalans actuals, com ara Antoni Llena, Perejaume, Eulàlia Valldosera, Jordi Bernadó, Carlos Pazos i, entre d’altres, el director de cinema gironí Albert Serra. És tot un privilegi.
Amb tots tenia reunions o trobades previstes que vam haver de suspendre. Llavors, la relació es reprèn d’una altra manera, intercanviant correus, telefonant-nos o recordant l’última trobada. En alguns casos, atesa la impossibilitat de veure’ns, provo de fer-ne un retrat.
En moments de crisis humanes, la poesia i la música adquireixen una necessitat bàsica d’alimentació i recolliment.
En efecte, durant aquell temps, no em resultava gens fàcil abstreure’m llegint una novel·la o sentint una òpera i, més aviat, recorria a la intensitat de la poesia o del lied, que aconseguien acompanyar-me més i millor durant aquells dies tan incerts.
Com a expert a captar els sentits i les emocions de la poesia, de la literatura, de la pintura i de la música, quines diferències pot arribar a definir?
Tot i que soc escriptor, m’alimento indistintament de literatura, art, música, cinema, teatre i arquitectura. En aquest sentit, desconfio de l’escriptor que només s’alimenta de literatura i de l’artista que no llegeix. Per a mi pot ser tan estimulant un poema com una sonata, una escultura o una obra arquitectònica. Darrere tot el que escric hi ha una experiència molt intensa de tots els llenguatges culturals.
Reivindica l’obra de diversos poetes i escriptors catalans totalment oblidats per les mateixes institucions. A què aspira la cultura catalana?
Com va dir no sé qui, la riquesa d’una cultura es mesura, molt més que pel nombre d’obres que produeix, per la seva capacitat de valorar-les. No hi ha dubte que la nostra és una cultura amb una concentració de talent bastant excepcional, però sovint no sabem valorar l’obra dels nostres creadors i això ens acaba empobrint absurdament. Si no creiem en la nostra cultura, llavors ja podem plegar.
Critica la manca de sentit gremial, de credibilitat en les institucions culturals, que obliden els propis creadors catalans, tal com va passar amb el centenari del poeta Jordi Pere Cerdà i la mort de l’escriptora Isabel-Clara Simó.
Aquest és un problema greu que tenim com a sistema cultural: sovint, les nostres institucions no estan a l’altura del seu patrimoni o dels seus creadors. Per resoldre-ho, d’una banda, hauria d’augmentar considerablement el pressupost del Departament de Cultura, però, d’una altra, cal que les institucions d’aquí donin suport a la creació pròpia i la projectin, i això sovint no passa.
Quants llibres es pot arribar a llegir en un mes?
No ho sé, l’únic que sé és que llegir per a mi és una necessitat bàsica. Sense la lectura, la vida deixa de tenir sentit. M’agrada llegir alhora poesia, assaig, dietari i novel·la.
Llegir és com una recerca inacabable, com una aventura, oi?
Llegir és el pa de cada dia i la lectura, una de les experiències més enriquidores i estimulants. De fet, llegir és la millor manera de créixer i això vol dir que, si ens ho proposem, podem créixer fins al final dels nostres dies. No és del tot extraordinari, això?
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
