Cinema

AMADEU PUCHAL

CINÈFIL DURANT MÉS DE VUITANTA ANYS

“Durant la guerra veia cine soviètic al Poblenou”

Al cine vaig aprendre que tot allò que ens ensenyaven al No-Do de l’‘Espanya imperial’ era una estafa
Aquells anys volíem riure, hi havia moltes limitacions en el menjar i el cinema era una cosa que ‘t’alimentava’, diguem-ne

Amadeu Puchal Sanahuja (Barcelona, 1928-2023) treballava des dels 15 anys com a aprenent de mecànic de maquinària industrial en un taller del Poblenou. Un dia que anava a la ferreteria el van parar pel carrer, vestit amb la granota tacada d’oli, i li van proposar treballar d’extra en la pel·lícula Mariona Rebull (1947), adaptació de la novel·la d’Ignasi Agustí que també inspiraria la sèrie La saga de los Riu. Va estar a punt d’entrar per uns instants al món de les pel·lícules, que tant l’havien fascinat des de nen i que l’han apassionat fins als seus darrers dies. Més de 80 anys d’història del cinema han passat pel davant dels seus ulls, que es van tancar per sempre abans-d’ahir, a causa d’un ictus. El primer que recordava són les pel·lícules revolucionàries soviètiques que va veure al final de la Guerra Civil en un cicle al Casino L’Aliança del Poblenou. La crónica francesa (Wes Anderson, 2021) és el darrer film que va veure en una sala, i l’última sessió amb el DVD de casa va ser fa poc Alcarràs, amb la seva filla Marta. No ha arribat a veure publicada aquesta entrevista, tot i que la va llegir i en va corregir alguns detalls.

Ens va acollir un dia plujós de febrer, d’aquests que ara escassegen tant. Tenia la casa plena de llibres de cinema i la col·lecció gairebé completa (535 números) de la revista Dirigido por..., que encara llegia cada mes. Li faltava només el número 0. Parlant del seu passat, l’Amadeu semblava un home que havia estat feliç, a les sales de cinema i també a la vida, amb la seva filla Marta, i amb la Nuri i la Núria, la dona i la filla gran, que ja no hi eren. La seva és la història d’un home, d’una família, d’un barri obrer, d’una generació, d’una ciutat i d’un país que rarament s’han vist ben reflectits a les pantalles de cinema. A les projeccions en sales fosques hi va trobar, però, un refugi durant les males èpoques i moltes alegries.

Quin és el primer record del cinema?
Des de nen ja anava al cinema, no teníem res més. Era la nostra distracció, anar al cine o jugar a futbol pel carrer. Vaig ser semiprofessional de futbol, vaig jugar a Molins de Rei, i amb equips del barri com l’Atlètic Poblenou i el Monopol. De cines, n’hi havia un que es deia El Triunfo, però li dèiem La Barraqueta. Tenia el terra de fusta i un sostre que feia que quan plovia necessitessis un paraigua. Em recorda Cinema Paradiso. En la mitja part, a l’estiu, obrien unes portes laterals perquè la gent sortís a fora a fumar o a prendre l’aire, i havíem d’esperar la segona pel·lícula. La gent s’hi portava el berenar i els grans fins i tot termos amb cafè calent. El Triunfo compartia les pel·lícules amb el cine Cataluña, que era a tres carrers; les portaven amb una bicicleta. Alguna vegada la bicicleta havia punxat i el noi havia de venir corrent, perquè havien d’empalmar els rotlles i la gent començava a picar a terra. Al final també hi van deixar fumar. Era del Balañà, que controlava tots els cinemes.
Sempre anava a La Barraqueta?
No, al Poblenou hi havia cinc cinemes: La Barraqueta, l’Ideal, l’Aliança Vella, el Cataluña i el California. A l’Ideal hi feien pel·lícules i vodevils. Després de la guerra hi feien dues pel·lícules, la primera era la dolenta i si volies veure la bona t’havies de quedar. A la mitja part s’encenien els llums i t’havies d’aixecar i cantar el Cara al sol, i hi havia un home que vigilava que tots cantéssim, i si no, al carrer. A l’Ideal li deien El Rellisquín perquè, segons m’havia explicat la meva mare, havia estat una pista de patinatge: el nom ve de relliscar. Jo tenia la facilitat d’anar-hi sense pagar perquè un noi amb qui treballava, d’aprenent en un taller, tenia dues germanes taquilleres, i el seu cunyat era l’operador.
Com era aleshores el Poblenou?
El Poblenou era un barri industrial que era com un poble, com una ciutat dins de la ciutat, que acabava al carrer de Marina. Si anàvem més enllà, dèiem que anàvem a Barcelona. Tot eren fàbriques. Jo vaig entrar a treballar als 15 anys d’aprenent en un taller.
Durant la Guerra Civil anava al cinema?
Recordo que durant la guerra vaig anar a veure un cicle de cine soviètic al Casino L’Aliança, al Poblenou. Era l’últim mes de la guerra, encara hi havia la República. Vaig veure Los marinos de Kronstadt, Tchapaief, el guerrillero rojo , El acorazado Potemkin ... Passaven una pel·lícula cada dia, de franc. Era cine de propaganda.
Després va venir el cine americà?
En aquells anys [al principi de la postguerra], Espanya no tenia diners per comprar pel·lícules de la Paramount, la Metro-Goldwyn-Mayer, Warner Bros... i llavors venia cinema sud-americà: pel·lícules de Cantinflas, argentines, espanyoles... I també les que en dèiem pèplums, de romans. Costaven menys diners. Les companyies distribuïdores americanes volien cobrar en divises.
Us agradaven aquestes pel·lícules més barates que vèieu aquells anys?
Amb el Cantinflas rèiem. Aquells anys volíem riure, hi havia moltes limitacions en el menjar i el cinema era una cosa que t’alimentava, diguem-ne. Quan hi va començar a haver més diners, hi va haver uns cines com el Windsor, el Fémina, el Kursaal..., que eren més cars i estrenaven les pel·lícules americanes. Més endavant vaig començar a veure el cinema americà i em va agradar, sobretot les pel·lícules de l’Oest de grans directors i actors. Devia ser als anys cinquanta ja. Lo que el viento se llevó [1939] va trigar molts anys a arribar aquí.
El desembarcament del cinema de Hollywood devia ser espectacular!
Van venir tots de cop! No sabies on anar. La diferència amb el que havia vist abans era molt gran. A part de les de l’Oest, m’agradava sobretot el cine negre, pel·lícules com ara Casablanca , El tesoro de Sierra Madre, La tragedia de la Bounty... D’actors m’agradaven Humphrey Bogart, Marlon Brando, John Wayne quan el dirigia John Ford, Tony Curtis, Edward G. Robinson, Robert De Niro... Cary Grant era més bo per fer comèdies. De directors m’agradava Alfred Hitchcock, Billy Wilder, en pel·lícules com ara El apartamento, Con faldas y a lo loco, La tentación vive arriba, El crepúsculo de los dioses... Hi havia actrius guapes i actrius serioses. Bette Davis no era guapa però era una actriu molt bona. També m’agradaven Lana Turner, Gene Tierney, Katharine Hepburn, Joan Fontaine, Barbara Stanwyck, Carole Lombard... El cine americà ens va agradar molt perquè tenia bons guionistes. Del cine europeu m’agradaven les pel·lícules italianes de telèfon blanc dels anys quaranta, el cinema italià de protesta, el neorealisme, Vittorio De Sica, Alberto Sordi... I les comèdies de Gina Lollobrigida.
Les pel·lícules dels anys quaranta i cinquanta parlaven de mons molt diferents del vostre?
Sí! Pensava que això passava a Amèrica, que devia ser de veritat. Veies aquelles cases, les neveres... Per això t’oblidaves de tot. Vaig aprendre que tot allò que ens ensenyaven al No-Do de l’Espanya imperial era una estafa, que no havia estat grande ni imperial, i que moltes coses que ens ensenyaven aquí als col·legis també eren mentida.
La relació amb el cinema també li va venir per la dona, no?
La meva dona, la Nuri, va treballar molts anys als laboratoris de Fotofilm. M’explicava que si venia una pel·lícula alemanya o anglesa havia de passar per la censura militar i l’eclesiàstica, allà mateix. Censuraven totes les pel·lícules, també les espanyoles. D’El último cuplé [1957], amb Sara Montiel, en van fer una versió censurada per a Espanya i la versió sencera per a Llatinoamèrica.
Tinc entès que va estar a punt de treballar en una pel·lícula a Mallorca.
Cap als anys cinquanta jo feia la mili a la marina a Mallorca, del 1948 al 1950, i els americans van rodar una pel·lícula allà que es deia Jack el Negro [1950]. Estava a Sóller, en un destructor, i un dia vàrem anar a Palma i vaig veure que hi havia moviment al port. Hi havia una zona acordonada i estaven pintant de negre un iot al costat del nostre destructor amb unes lletres que deien “Jack el Negro”. Era una coproducció entre Espanya i els Estats Units. Quan estaven descansant, els actors miraven les maniobres que fèiem: els exercicis, netejar la coberta... Ens miraven a nosaltres i nosaltres a ells, i vaig reconèixer George Sanders, Agnes Moorehead, Herbert Marshall, que anava una mica coix, Patricia Roc... Vaig estar a punt de sortir-hi. Em van explicar que van parlar amb un responsable del nostre barco per si podien fer servir els mariners com a extres. No els van deixar fer-ho.
També li va faltar poc per sortir en un rodatge al seu barri com a extra, a ‘Mariona Rebull’...
Sí, el Poblenou era com un plató, hi havia moltes fàbriques. Jo tenia 18 anys i treballava d’aprenent en uns tallers, de mecànic i ajustador. De tant en tant m’enviaven amb una llibreta a una ferreteria que hi havia al final de la Rambla, que encara hi és, es diu Coral. M’enviaven a buscar-hi broques, cargols... Un dia anava Rambla avall, devia anar amb una granota plena de taques d’oli, i aturaven a tothom que anava amb roba d’obrer. A tocar de la Rambla hi havia uns telers, i em van cridar per sortir fent veure que era un aprenent: havia d’anar a aquella fàbrica, entrar i sortir. Estaven rodant Mariona Rebull, amb un actor que es deia José María Seoane, i l’actriu, Blanca de Silos, que eren els números u d’aquell moment.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona