De vaga a revolta

El comitè de vaga, format per socialistes, anarquistes i sindicalistes, constituït dos dies abans, té l'objectiu de canalitzar el malestar contra la guerra del Marroc, per a la qual s'ha convocat els reservistes. La vaga ha de començar avui, dilluns, un cop els obrers ja han cobrat la setmanada.

A les 4 de la matinada surten els primers piquets i la policia fa algunes detencions. De moment, el guió és el de sempre: de 6 a 7 la majoria de treballadors entren a les fàbriques. A les 6, a la plaça Catalunya, davant una gentada, una dona ben vestida, Mercedes Monje, crida els congregats a impedir l'embarcament aquella mateixa tarda de tropes cap a Melilla. És detinguda. Poc abans de les 8, una altra dona, Trinidad de la Torre, que també és detinguda, amb dos centenars de persones munta un atac frustrat a la comissaria del carrer Conde del Asalto (Nou de la Rambla) per alliberar una detinguda, potser la mateixa Mercedes.

Entre les 8 i les 9, durant el primer descans a les fàbriques, els piquets aconsegueixen que molts companys s'afegeixin a l'aturada. Els patrons, per por de disturbis, i per simpatia amb una aturada que creuen d'un dia per l'impopular afer de la guerra, tanquen portes. El lockout deixa molta gent al carrer i treu de polleguera el governador civil, Ángel Ossorio y Gallardo, que mana segrestar els diaris i se'n va a les casernes de la Guàrdia Civil, al carrer Consell de Cent. El director del diari anarquista Tierra y Libertad, Francisco Cardenal, és detingut per incitar a la violència un grup d'obrers del barri de Drassanes, on la participació dels 250 obrers de la Hispano-Suiza resulta clau.

Cap a les 9 l'aturada és un fet al Poblenou, Sant Martí, Gràcia, Sant Andreu, les Corts i Sants. Mitja hora abans, Ferrer i Guàrdia, escèptic, ha arribat a Barcelona procedent del Masnou i ha entrat en contacte amb el comitè de vaga. No ho veu gens clar.

Fins a les 10, la vida ciutadana es manté amb normalitat: les botigues estan obertes, els tramvies i vehicles circulen. A les 11, s'ha girat la truita per l'acció de personatges com la prostituta Maria Llopis, la Quaranta Cèntims, que reuneix una colla violenta que obliguen a tancar establiments del Paral·lel. Per tota la ciutat, els vaguistes ataquen els tramvies, propietat del marquès Mariano de la Foronda, que a tota costa vol que funcionin. Ossorio hi col·loca guàrdies de seguretat. Els enfrontaments costen la vida a dos tramviaires i onze resulten ferits. Dos tramvies són destruïts i 34 fets malbé.

A les 3 de la tarda, la partida la guanyen els vaguistes quan el capità general de Barcelona, Luis de Santiago -home gris que acaba d'arribar a la ciutat-, que ha passat a comandar la situació, ordena que es retirin els tramvies. Per ordre del ministre de Governació, Juan de la Cierva, Santiago ha rellevat Ossorio, que se sent desautoritzat i dimiteix. Barcelona està paralitzada -l'èxit sorprèn el mateix comitè de vaga- i s'ha declarat l'estat de guerra, però les forces d'ordre no han sortit al carrer, sigui per prudència o perquè els efectius són pocs: només 1.400 soldats, la meitat oficials amb poques simpaties per l'Església i encara menys per la burgesia catalanista, contra la qual uns anys abans han actuat en l'afer del Cu-Cut!. A Sabadell els esdeveniments han estat més ràpids i violents. Altres ciutats metropolitanes s'hi van afegint. Sense tramvies, l'objectiu passen a ser les comissaries de policia. Igual que al matí, les dones tornen a tenir protagonisme.

Entre les 3 i les 4 de la tarda, al Clot, Carme Alauch, peixatera i dona d'un lerrouxista, lidera l'atac d'obrers armats amb ganivets i pistoles. De nou hi ha morts i ferits. A les 4, acompanyades dels fills, més dones es posen al davant d'una manifestació que baixa per la Rambla cap a Capitania, al passeig de Colom. Els fets ja han començat a girar de la vaga cap a la revolta. Els manifestants criden a favor de l'exèrcit i contra la guerra, una paradoxa que s'explica per la voluntat d'atreure les simpaties dels soldats obligats a lluitar al Marroc. Els soldats es neguen a disparar, però sí que ho fa el cos de guàrdies de seguretat: algun mort i molts ferits.

4 de la tarda. Mentre al carrer el clímax violent puja, Ferrer i Guàrdia s'entrevista amb els dirigents del Partit Radical de Lerroux, amic seu -Lerroux és a l'exili-. Els radicals, en veure el seu escepticisme, el foragiten de la seva Casa del Pueblo, que una estona després, a les 5, és clausurada per la Guàrdia Civil. Emiliano Iglesias, l'advocat que havia defensat Ferrer i Guàrdia el 1906, regidor lerrouxista a l'Ajuntament i cap del partit en absència de Lerroux, mira de frenar els seus, però manté l'ambigüitat. Un grup de dones militants li comuniquen que volen anar a cremar convents.

A les 7, els directors de diversos diaris decideixen no sortir l'endemà i, en paral·lel, el comitè de vaga rep notícies de l'èxit de la vaga a Terrassa, Mataró, Granollers, Badalona i Sabadell. També ha funcionat a Sitges, Vilanova i la Geltrú i Sant Feliu de Llobregat. Es decideix prosseguir la vaga i instar el partit lerrouxista a proclamar la revolució social i a sumar-se a la moguda oficialment, com a la pràctica han fet els seus exaltats seguidors. Ferrer i Guàrdia, a la vista dels esdeveniments, ja s'ha convençut que la cosa pot tirar endavant. Manté contactes amb Iglesias, però com que veu que aquest no hi implicarà el Partit Radical, ja ben entrada la nit marxa a peu -no hi ha trens- cap a Montgat, al seu mas Germinal, acompanyat d'un amic barber lerrouxista.

Poc abans de mitjanit un grup d'homes i dones ataquen el Patronat Obrer de Sant Josep, una escola dels maristes del Poblenou. Quan hi arriba un destacament de cavalleria, ja crema pels quatre costats. Els incendiaris aplaudeixen els soldats i un cop marxen aquests, després que hagin sortit els maristes incendien l'escola, la biblioteca i l'església. Un nou dia ha començat, i no precisament bé.