Mestre de teatre

Hi ha mestres que deixen petja en la gent que coneixen i en la professió a què han dedicat la seva vida. Gonzalo Pérez de Olaguer (Gènova, 1936) va ser tant mestre de periodisme com mestre de teatre. Duia tots dos oficis a les venes des que va néixer, fill de crític teatral i veí i amic des de petit d’Adolfo Marsillach, una amistat que s’enlairava en la complicitat d’estimar el mateix art. I si Marsillach va ser company de jocs, tota la resta d’actors i directors catalans i espanyols en van ser amics amb els anys, ja que Gonzalo va saber dir el que s’havia de dir a tothom sense ofendre, però amb la ploma –o ordinador– afilada.

Ahir va morir un mestre de 71 anys d’un càncer que feia temps el tenallava i malgrat el qual seguia escrivint i fent crítiques de teatre per a El Periódico, on treballava des de feia 20 anys, setmana rere setmana. L’última, publicada dissabte passat, la va escriure des de l’Hospital del Sagrat Cor, on ahir va morir.

Des de tots els fronts
Gonzalo Pérez de Olaguer es va endinsar en el món del teatre des de tots els fronts. Primer dirigint obres europees amb el Grup Teatral Bambalines, que va crear el 1963, després la revista Yorick Revista de Teatro, que va fundar i dirigir durant 9 anys, també com a empresari en un moment en què el teatre a Barcelona estava a les beceroles, amb la provocadora obra La noche de los asesinos, que va significar el debut de Mercè Sampietro, amiga fins avui, com amics han sigut directors, actors, empresaris, públic i periodistes. I entremig de tot això regentava una llibreria especialitzada en art dramàtic al carrer Canuda de Barcelona, la Metropolitana, referent per a tots els teatrers.

Gonzalo Pérez de Olaguer va fer que l’ofici de crític anés més enllà dels diaris i va escriure llibres com Teatre independent a Catalunya; Adolfo Marsillach, una biografía socio-teatral; TNB: història d’una imposició; Fira de Teatre al Carrer, que recull els 25 anys de la Fira de Tàrrega, on no va faltar en cap edició, i, l’últim, publicat fa tan sols tres mesos, Els anys difícils del teatre català. Memòria crítica (Ed. Arola), on recull nombroses anècdotes. La seva vida dedicada al teatre li va valdre diversos premis, com el Premio Nacional de teatre en dues ocasions, l’ADB i el Palma de Alicante.

Últim acte
L’últim acte d’aquesta vida dedicada a l’escena serà demà, dimecres, a les 10 del matí, al tanatori de la ronda de Dalt, on des d’avui s’ha instal·lat la capella ardent. Amb tot, seguirem recordant aquella bonhomia que desprenia en tot moment, el seu caràcter positiu, la seva manera d’equilibrar pros i contres en una crítica, on sempre intentava treure’n alguna cosa positiva per animar la gent a seguir fent teatre. I també les llargues vetllades, a la sortida d’un teatre.