La veu silenciosa

Lluïsa Cunillé persuadeix pels seus silencis. Perquè és dona tímida, de gens de relació amb la premsa (un fet inusual en una professió en què la gent vol ser aplaudida dalt l'escena), però sobretot perquè és amb la pausa que construeix els personatges, les accions, la trama de bona part dels seus muntatges. Si Harold Pinter escriu com si s'inspirés en la conversa, un retall de vida sense final, d'una parella a la taula del cafè del costat, Cunillé tanca més les seves hipòtesis dramàtiques però manté igual d'obertes la caracterització dels personatges. No els defineix què fan ni què diuen, sinó tot allò que renuncien a fer i tot allò que es neguen a expressar amb paraules. En aquest sentit, un text de Cunillé, com poden ser Barcelona, mapa d'ombres, o Occisió, són veritables reptes per als intèrprets i també per als espectadors. Per a uns, per farcir amb l'expressió del cos i la mirada les motivacions per no fer i no dir; per als altres, per detectar en cada matís els impulsos, o quasi les pulsions de cada personatge. En aquesta línia dramàtica, Cunillé situa les accions en espais entre sòrdids i abstractes. Amb Après moi, le deluge, els seus silencis, ja no fereixen unes persones anònimes, sinó tota una moral políticament correcta occidental. Cunillé segueix bevent dels silencis però ara, aquell crit callat, delata.

A sobre l'escena, parlar d'aquesta autora és referir-se a dos directors: Paco Zarzoso i, sobretot, Xavier Albertí. Amb el primer van crear a València el 1995 la companyia Hongaresa de Teatre (que periòdicament retorna a Barcelona amb un text de la badalonina), i amb Albertí han marcat el segell de La Reina de la Nit, entre moltes altres aventures escèniques. Aquesta companyia, amb seu a la Sala Muntaner, ha de reprendre una línia dramatúrgica de cabaret literari, amb molta intel·ligència i una bona dosi de música i humor. Amb Albertí (aproximadament, ha aixecat la meitat de les produccions de Cunillé) han fet experiments amb resultats desiguals: com les gatades de Pitarra i d'altres de lúcides i brillants com PPP (a partir de Pier Paolo Passolini), La cantant calba al Mc Donald's (un joc devastador teatral) i El dúo de La Africana (un refregit de sarsueles per a una situació dantesca en què Pere Arquillué va arribar a cantar).

L'autora, sempre discreta, habitual de veure teatre amb la fortuna que pocs la reconeixen, i encara menys gosen trencar-li aquella mena de llei de silenci en què ella es refugia, ja omple la lleixa amb tres premis de pes: el Ciutat de Barcelona (2004), el Nacional de Catalunya (2007) i ara el Nacional de Literatura Dramática estatal, d'ara fa uns dies. No és casualitat que la col·lecció El galliner/Teatre d'Edicions 62 edités un destacable recull de deu peces (de les 40 que ja hauria escrit) el 2008. Amb cabell curt, prima i vestida de negre amb tall ample, respectada i llorejada Cunillé. Potser cada nit el vent bufa de manera diferent però sempre un text seu és esperat quasi amb veneració i ganes d'omplir-se de silencis.