A la penombra

J. Edgar Hoover, fundador de l'FBI, dicta les seves memòries i recorda alguns dels fets més significatius de la seva carrera al davant de l'organisme: la lluita contra comunistes i gàngsters, el segrest del fill de Lindbergh, el seu combat contra Luther King… Però és inevitable que en aquesta allau de records es coli la vida personal: la malaltissa relació amb la mare, l'homosexualitat viscuda com un turment, la peculiar relació amb la seva secretària… A Clint Eastwood, en aquest retrat fragmentari, no li interessa particularment aprofundir en cap d'aquests motius, sinó que, a poc a poc, per acumulació, el personatge esdevingui llegenda, fins i tot per a ell mateix, que el mite es mengi la realitat. És un dels seus temes preferits, però aquí sembla exposat d'una manera més freda que mai, atropelladament, amb una estètica no gaire cuidada. No us deixeu enganyar per les aparences: J. Edgar és una de les millors pel·lícules d'Eastwood, precisament perquè prefereix la reflexió a la perfecció. El resultat és un film no gaire agradable de veure, sense atractius especials, d'una fredor i un distanciament poc vistos en la filmografia d'Eastwood, a mig camí entre la fascinació pels personatges bigger than life d'Orson Welles i la capacitat analítica pel que fa a la història nord-americana de John Ford. Aspre, sinistre, només troba la calidesa quan Hoover deixa de ser una icona per envellir i enfrontar-se a la mort, la qual cosa no el fa més humà, sinó que permet a Eastwood un toc autobiogràfic que es repeteix en les seves darreres pel·lícules. I així converteix la ficció en confessió personal: J. Edgar és un dels grans films experimentals dels darrers anys.