Robert Guédiguian
El cineasta francès estrena el 27 d'abril ‘Las nieves del Kilimanjaro' i és objecte d'un cicle a la Filmoteca de Catalunya
“Hem perdut el somni i el treball, i cal retrobar-los”
La societat en què vivim ha posat la gent pobra esquena contra esquena, quan han d'estar costat per costat”
S'ha d'insistir que la pel·lícula és una immensa història d'amor, tot i que té una dimensió moral molt forta”
Cineasta d'esquerres fermament compromès amb les seves conviccions, Robert Guédiguian torna al seu barri natal de Marsella, L'Estaque, i a uns personatges que podrien ser perfectament Marius i Jeanette (protagonistes del seu film més conegut) uns quants anys més grans. Amb Ariane Ascaride, la seva parella i musa, relata una història d'amor, solidaritat i perdó que ha guanyat el premi Lux del Parlament Europeu, entre altres guardons. Director i actriu van ser ahir a Barcelona per inaugurar el cicle de la Filmoteca de Catalunya Els darrers Guédiguian, el primer Ascaride.
Quan li dediquen cicles i homenatges, se sent una mica gran?
Sí, no fa rejovenir. Al mateix temps també és un orgull. A Espanya ja em van fer una retrospectiva de vuit pel·lícules el 1999 a Valladolid, i Esteve Riambau, que ara és el director de la Filmoteca de Catalunya, m'havia dedicat llavors un llibre que va publicar la Seminci. Ara, el 2012, vinc amb disset pel·lícules. Espero tornar d'aquí a deu anys amb 27!
Els clàssics tenen valors que transcendeixen el pas del temps. Quins són els del poema de Victor Hugo Les pauvres gens en què s'ha inspirat a Las nieves del Kilimanjaro?
gairebé segur que tornarà a créixer.
Els moviment antiglobalització i els “indignats” no són símptoma que la flama es revifa?
És un principi. Jo crec que tot comença per la indignació, i la indignació s'ha de transformar després en insurrecció. A França hi ha Melanchon, el candidat de l'autèntica esquerra, que parla d'una insurrecció ciutadana. M'alegra molt que el moviment dels “indignats” passés a Espanya, perquè realment és el principi d'alguna cosa. Després cal una revolució intel·lectual, cal tornar a pensar un nou món. No dic que sigui fàcil, però cal tenir paciència. Els joves que s'han manifestat a tot el món en contra dels poders financers no volen viure com la generació precedent, no volen participar del món egoista de què parlava abans, i no se'ls podrà enganyar. No estan esquena contra esquena, estat costat per costat. És un principi molt interessant. La història sempre es produeix per fissures, i això és una primera fissura, un moviment tel·lúric. Cal ser una mica vulcanòleg per saber per on explotarà.
Fa un any a Canes deia que, per primer cop en molt temps, a França hi ha una generació de joves que viuran pitjor que els seus pares. Ara se sent dir a tot arreu, això.
Sí, al món sencer. Estem en una època de regressió social. Hem perdut el somni i el treball, les dues coses que tenia el món obrer quan era jove. I cal tornar a trobar-los.
Las nieves del Kilimanjaro parla de valors com la solidaritat, la bondat, l'amor, el perdó...
Hi estic d'acord, però s'ha d'insistir que la pel·lícula és una immensa història d'amor. Em sembla molt bella la idea que els dos facin el mateix sense explicar-s'ho l'un a l'altre. Això és al poema de Victor Hugo. I també a L'ànima bona de Brecht: com ser bo en un món malvat, com ser just en un món injust. La pel·lícula té una dimensió moral molt forta, i per mi, aquest gest individual i moral, en esdevenir exemplar, pot fer que l'altra gent el segueixi. Aquí de la moral passem a la política.
Notícies relacionades
