Vendre's l'ànima

Mentre Richard Linklater acaba de presentar a la Berlinale Before Midnight, amb la qual retorna a la parella que s'havia conegut a Viena a Before sunrise (1995) i s'havia retrobat a París a Before sunset (2004), s'estrena entre nosaltres un film en què Julie Delpy reprèn part dels personatges de Dos dies a París, però traslladant-los a Nova York. Després de realitzar La comtessa, en què encarnava la vampiressa Elizabeth Bartory, i de la comèdia de remembrança autobiogràfica El skylab, l'actriu i directora francesa, protagonista i coguionista juntament amb Ethan Hawke de la trilogia romàntica de Linklater, també s'apunta, doncs, al serialisme, però amb resultats menys esplèndids que els del director nord-americà.

A Dos dies a París, rodada l'any 2006, Julie Delpy, encarnant una fotògrafa francesa anomenada Marion, i Adam Goldberg formen una parella que, resident a Nova York, visita els pares d'ella a París. A la seqüela, Delpy s'ha separat del personatge interpretat per Goldberg i conviu amb un periodista assumit per Chris Rock. En aquesta ocasió, com pot suposar-se, la família parisenca (només el pare, perquè la mare ha mort recentment, la germana addicta al sexe i el seu xicot fumeta, que abans també ho va ser de Marion) decideix passar un parell de dies a Nova York. Hi ha molts elements que, en bona part malauradament, es repeteixen: una certa tendència a buscar la gracieta (una altra cosa és trobar-la) a través de constants referències al sexe, mentre que, en aquesta seqüela, Rock i Delpy intenten practicar-lo sense aconseguir-ho mai perquè sempre hi ha interferències; les monades de Julie Delpy, omnipresent en el film, al qual també hi aporta la música i, així doncs alguna cançoneta; la sobreactuació del pare de l'actriu, Albert Delpy, interpretant el pare suposadament estrafolari de la protagonista; i un cert toc culte / artístic amb el qual intenta donar certa volada a una comèdia de situacions fàcil i sentimental construïda com una acumulació de sketchs.

El to pretesament culte / artístic, però també volgudament empeltat d'ironia, es manifesta a través d'una exposició de fotografies de Marion que reuneix una sèrie d'autoretrats al llit, a vegades en companyia, de manera que s'hi representaria l'esdevenir de les seves relacions amoroses durant uns anys. Però, a més, apuntant-se Delpy a la crítica irònica de l'art contemporani que es fa present en altres films recents, Marion, en un gest conceptual, ha decidit vendre's l'ànima, tot i que no hi creu. La seva venda dóna peu a l'aparició de Vincent Gallo (no deu ser per res que sigui un gran narcisista) fent d'ell mateix. No sé fins a quin punt hi ha un cert reconeixement de Delpy del fet que s'està “venent l'ànima”, encara que no hi cregui.