Però segur que ‘això' és un tema de cultura?
Encara cal formular la pregunta de si un espectacle que interpreten actors disminuïts ha d'anar a les planes de Cultura i Espectacles dels diaris. Perquè, avui, ja es considera prou avançat creure que l'art (sigui pintura, teatre o dansa) ajuda a desenvolupar les capacitats sensorials i emocionals de persones amb discapacitats físiques o mentals. Les V Jornades sobre la Inclusió Social i l'Educació en les Arts Escèniques que es van tancar ahir a l'Institut del Teatre de Barcelona perseguien un repte: que les persones amb dificultats passin a ser d'un agent passiu a un d'actiu en el camp professional. No és una quimera, perquè ja hi ha realitats que ho han aconseguit, sobretot en països on s'hi ha pogut dedicar un gran esforç econòmic. Desafortunadament el Consell de les Arts i de la Cultura (Conca) no és el British Council, però sí que hi ha experiències que lluiten tossudament per normalitzar el cartell.
Albert Espinosa exposava a No me digas que te bese porque te besaré (Tantaranana, 2004) que després va traslladar a la gran pantalla, un jove que provava p'aprendre a tocar la guitarra amb un grup de deficients. Ells se'n reien del protagonista per la seva deficiència amb la música. Però hi ha casos reals constants.Jordi Cortés fa anys que experimenta i estrena projectes de dansa integrada. Glòria Rognon fa temps que treballa amb l'associació Femarec i fa espectacles puntuals de gran bellesa. Una poesia que només és autèntica quan la signen els mateixos disminuïts. OMatthias Janser va fer Una fiesta para Boris amb els actors disfuncionals que el mateix Thomas Bernhard demana.
A l'Institut del Teatre, Eduardo Kofman va obrir les ponències. Des del 2003 lidera un projecte teatral a Israel que agermana adolescents de poblacions àrabs i jueves. I també integra gent d'altres cultures. El seu repte és que esdevingui un col·lectiu que aprengui a respectar les diferències. Que cadascú parli la seva llengua, encara que els espectadors antagònics no l'entenguin. Ja celebra que pares jueus i musulmans es parlin felicitant el treball dels seus fills. “És l'Orient Mitjà”, apunta. El teatre es fa valer quan demostra la seva capacitat transformadora a la societat. I sí, cal defensar el tema a Cultura.
