L'esplendor del barroc

S'oblida sovint que Händel va ser un dels músics més admirats de Beethoven (qui, d'altra banda, coneixia malament a Bach, semioblidat fins a la seva redescoberta per Mendelssohn), i cito això per fer entendre com n'és, de variable, el gust musical en tota una època en la qual la comunicació artística era incomparablement més difícil que ara. L'inquiet músic barroc alemany va recórrer una mica Alemanya i Itàlia, i finalment es va instal·lar a Anglaterra, on es va convertir en el rei de la vida musical anglesa, fita que un any més tard repetiria Haydn. La seva obra és tan extensa que hauríem de citar desenes de composicions de cada gènere (sobretot d'òperes). La water music (música sobre l'aigua, i no música aquàtica, com s'acostuma a traduir erròniament) va ser repetida en tres ocasions en les suites en fa, en sol i en re. D'aquestes, però, només l'última acostuma a escoltar-se amb freqüència, ja que les anteriors són força inferiors des del punt de vista d'invenció melòdica i sobretot en el tractament orquestral, que en la suite en re és realment innovador i d'una riquesa desconeguda en l'època. Però va ser a través dels seus oratoris (El Messies, sobretot) dels seus concerts per a orquestra i orquestra i orgue, i d'algunes de les seves grans òperes, com ara Händel, que es va assegurar un lloc privilegiat en la posteritat.

A Anglaterra, la música barroca (una època daurada de la vida musical anglesa) perviu fins a l'arribada d'un dels fills de Bach, que es va allunyar de l'herència del seu pare i va inaugurar l'estil clàssic, i que va influir poderosament sobre un altre músic genial, Mozart, quan el va visitar a Londres: Carl Philipp Emanuel Bach.

Tots ells van ser compositors que deixarien una empremta inesborrable en la música europea i també en l'espanyola, que després de les glòries del renaixement va viure la influència sobretot de la música italiana i posteriorment alemanya, i va arribar al romanticisme novament a través de la primera, oblidant-se del seu gloriós passat renaixentista.

Feia aquest lleuger repàs per arribar a la succinta anàlisi de les obres dels músics que han acompanyat Händel en el concert de dissabte passat: Manuel i Josep Pla. Tot i que a penes estan citats per Saldoni en el seu gran diccionari, van ser concertistes i compositors molt coneguts i apreciats en diverses corts europees. Els seus concerts per a un o dos oboès són, sens dubte, interessants i mostren per sobre de tot un coneixement molt avançat de l'instrument que, d'altra banda, estava bastant lluny de la perfecció dels actuals; tot i que tenia un so que també s'allunyava força i que ha perdut, desgraciadament, bona part de l'encant (jo en diria campestre) que posseïen els instruments barrocs. El primer concert, per a dos oboès i orquestra, és pobre des del punt de vista del tractament orquestral, tal com ho demostra la riquesa –molt superior– amb què es tracta el segon concert. Però és important que aquest tipus d'obres es donin a conèixer, després d'haver restat en l'oblit durant gairebé tres segles.