El seny i la rauxa

Katie Melua va començar el concert a Peralada amb Piece by piece i el va tancar amb I cried for you (Mary's song) sola amb la guitarra, valenta i sense xarxa, tot i que al final, després de cantar durant una hora i mitja, va mostrar lleugers símptomes del mal de gola que l'havia torturat en les últimes hores, però que ella va saber superar amb un sobreesforç encomiable i una gran personalitat. Tot això passava mentre el públic de Peralada quedava ben xop: només de començar el concert van caure les primeres gotes i cap a la novena cançó, Perfect circle, la pluja va obligar a treure els emergency ponchos, aquells sacs de plàstic amb què els festivals d'estiu a l'aire lliure donen refugi al seu públic. Curiosament, va parar de ploure al final del concert. No cal treure conclusions precipitades: la veu de Katie Melua –que, a propòsit, té una cançó titulada I think is going to rain today (Crec que avui plourà), que no va cantar a Peralada– no és de les que fan ploure, ni tan sols quan no funciona al cent per cent per la malaltia. Al contrari, la cantant georgiana posseeix una de les millors veus del panorama musical actual, molt per sobre dels pobres recursos de les starlettes pop convencionals. A més, a aquesta noia li agrada el blues i no se n'amaga.

En el concert de Peralada, que va seguir força el guió del seu recent disc en directe Live at the 02 Arena, bisos inclosos, Melua va mostrar les seves dues cares: és jove i encara no sap si de gran vol ser Carole King (el seny, la comercialitat amb classe) o Janis Joplin (la rauxa, el blues). Quan canta els seus èxits més melòdics, aquells que li han donat fama i fortuna, com ara Mary Pickford, The closest thing to crazy, Spider's web o Nine million bicycles, sembla una bona noia que mai no ha trencat cap plat i té debilitat per les pel·lícules antigues. La delaten, però, la jaqueta de cuir, l'actitud escènica i una banda de músics experimentats, que sonen amb contundència quan, en els bisos, toquen On the road again, popularitzada per Canned Heat, i el Kozmic blues de la reina Janis Joplin: bon intent i encomiable homenatge, però la veu de Katie no es trenca dolorosament com la de Janis. Ja creixerà.