“La meva feina no s'ha de notar, si ho fa, malament”

Quan va aparèixer em van perseguir de l'SGAE perquè els d'OT van anar a enregistrar-lo i es van adonar que ja hi havia un David Bustamante registrat. Més tard es va canviar el nom a Bustamante.

És la que es fa expressament per a una sèrie i no és comercial. Per exemple, a Kubala, Moreno i Manchón (KMM) és tota la música que sona de fons i no són cançons dels grups catalans; serveix per explicar millor la història. Emfatitza un moment, una situació de perill, de tensió, de por.

Si sona una cançó del Pau Vallvé o de Sanjosex, també és un element narratiu, però treu protagonisme. La música incidental, en canvi, no s'ha de remarcar. La nostra feina no s'ha de notar; si algú la percep, malament. És música que transcorre sense que te n'adonis però que ajuda tota la història. En un capítol de 50 minuts de KMM, hi havia 40 músiques incidentals que feia en una setmana.

Sí, va tenir molta repercussió. Eren les eleccions catalanes, amb tota la qüestió independentista. La indicació que em van donar va ser que havia de ser una música solemne, transcendental.

Ho consensuem amb l'equip. Però també depèn del projecte. En el cas de Juego de tronos, era un encàrrec especial dels serveis informatius i es va fer una posada en comú. També l'animació en 3D, en què calia inserir cops musicals, i tots els elements del procés.

Molt. Els guionistes, els realitzadors, els directors... Tothom pot treballar i escoltar música. Jo, no. Fa anys que no escolto música. És una feina degenerativa i caduca. Arribarà un dia que m'encarregaran algun projecte que estic convençut que hauré entès i entregaré segons la comanda i estaré conceptualment i mentalment a anys llum del que volien.

No tinc massa moments d'inspiració. Prens solucions mecàniques i és intuïció pura i dura. Potser després, quan enllesteixo un treball, hi trobo una argumentació. He fet classes a l'Escola Superior de Disseny Elisava i als meus alumnes els deia que no hi ha cap fórmula, sinó fer el que et surt de dins.

L'etiqueta que tinc és “electrònic”. En els encàrrecs que m'encomanen volen que hi aporti aquest segell personal. Pot ser delicat o visceral, però sempre amb aquest vincle amb l'electrònica. Utilitzo ordinador, un seqüenciador i el teclat per introduir la informació i fer els arranjaments.

A Porca Misèria feia la preselecció Joel Joan, que s'involucra en totes les àrees dels seus projectes i acabava decidint els temes ell. Fins i tot els que hi treballàvem no ens adonàvem que s'estava creant un referent de la cultura televisiva d'aquí. Va ser la pionera en moltes coses pels mitjans que teníem.

A La Marató per la pobresa vaig fer una revisitació d'una versió que havia fet una orquestra d'una versió de Peter Gabriel d'una cançó dels Arcade Fire, My Body is a Cage. A vegades, la idea inicial no acaba sortint, però estic molt content de la peça de 30 segons resultant. Tot el que sona és de la cançó original, no hi vaig afegir cap instrument; el que sona de mes és el so original processat, amb delays i reverbs retroalimentats i una miqueta de glitch. Tot fet manualment, sense filtres automàtics; una feinada que no llueix gaire.