Juntes per la música i la pau

La primera impressió és que no tenen res a veure, ni tan sols físicament: Noa és una israeliana jueva que, pel seu origen iemenita, sembla més aviat àrab –ella mateixa ho va dir quan explicava la seva peripècia vital, entre tres països i tres cultures: Iemen, Israel, Estats Units–; Mira Awad és una palestina de pell blanca i trets europeus. Totes dues, però, tenen moltes coses en comú: són dones fortes i decidides, que lluiten amb la música per l'entesa entre els seus pobles enfrontats. Van cantar juntes a Eurovisió, han gravat un disc (There must be another way) i ara Noa ha convidat la seva amiga a participar en els seus concerts.

Va ser Mira la que va obrir el concert de diumenge a Peralada, amb la seva bella veu despullada, vestida amb un senzill vestit vermell i acompanyada al principi només per les intel·ligents i subtils percussions de Gadi Seri, de la banda de l'amfitriona, i després també per la seva guitarra, com una cantautora de manual. Va cantar durant prop de mitja hora alguns temes propis en àrab i anglès i dues versions: Gracias a la vida i Fragile, de Sting, mig en anglès, mig en espanyol. Va ser un bon tast per començar a descobrir aquesta gran cantant, que comparteix una cosa essencial amb Noa: la seva agilitat per passar sense problemes de les sonoritats tradicionals al pop anglosaxó de vocació internacionalista. Realment, en aquest terreny Noa és una gran experta i així ho va demostrar a Peralada. De fet, la proposta de Noa és molt millor quan més s'apropa a les seves arrels, quan deixa l'anglès de banda i s'aparta dels sons sintetitzats: un dels grans moments de la nit va ser la interpretació d'una cançó iemenita, només amb Noa i Gadi Seri asseguts i utilitzant tots dos com a percussions unes humils llaunes d'oli. Primer de blanc amb un vestit vaporós, després de negre, Noa ballava danses d'origen mil·lenari i, hiperactiva i amb ganes de fer-se entendre i de transmetre el seu missatge de concòrdia («La resposta a tots els problemes del món és única i senzilla: amor, amor, amor»), no va parar ni un moment, i va sorprendre per la seva enorme vitalitat i gran domini del ritme com a percussionista.

En la recta final, Noa i Mira, totes dues de negre, van cantar quatre cançons del seu disc en comú, acabant amb l'optimista versió de We can work it out, dels Beatles. En aquests duets potser se'ls veia massa la intenció d'agradar com sigui a l'espectador occidental, una opció legítima per obrir-se camí en aquest món globalitzat, sempre que no es perdin ni els orígens, ni la identitat. Noa i el seu fidel Gil Dor a la guitarra van protagonitzar els bisos, en la intimitat, amb Eye in the sky (Alan Parsons), un record al seu duet amb Serrat (Es caprichoso el azar) i la ja famosa cançó de La vida es bella, com a cloenda de dues hores de viatge musical amb moltes escales.