Ser una icona dins el pop alternatiu espanyol i acumular gairebé una dècada de trajectòria ascendent –sempre partint del seu primer àlbum en castellà, Maniobras de escapismo– poden ser raons de prou pes perquè Love of Lesbian (LOL) aconsegueixi un ple, i així ho va fer el grup de Santi Balmes divendres a la sala La Mirona de Salt. Algun cabell blanc entre el públic, i mirades de complicitat que esperaven el grup taral·lejant El Columpio Asesino... Sí, un ambient molt relaxat i gairebé nostàlgic.

Amb mitja hora de retard, però amb La noche eterna clavada en tots els aspectes, els barcelonins es posaven el públic a la butxaca per a tota la nit. Un públic entregat a un Santi Balmes impecable en l'àmbit musical, igual que la resta del grup. Si bé les cançons de LOL no es caracteritzen pel gran contingut de les seves lletres –més aviat al contrari–, ni tan sols per la complicació melòdica de les seves cançons, el grup barceloní va aconseguir oferir un concert rodó i lleuger als espectadors. Un concert que es podria dividir en dues parts.

Durant la primera part, Balmes va optar per dosificar el canalla que porta dins, i es va dedicar a combinar moments d'eufòria i psicodèlia a cop de sintetitzador, amb moments més íntims. Grans èxits com ara Los seres únicos, 1999 i Allí donde solíamos gritar van anar animant un grup que va acabar mostrant el Peter Pan que porta dins. Disfresses i un brindis per marcar una segona part esbojarrada que començava amb el Club de fans de John Boy, seguida de Me amo. Dues paraules que podrien definir la filosofia d'un grup que ja ho té tot fet i que sap gaudir-ne, es nota i ens ho expliquen al seu últim treball, La noche eterna. Los días no vividos.

El públic que hi havia a La Mirona era un públic fidel, que ha crescut amb el grup. És per això que sonava gairebé a l'uníson, sobretot en apropar-se el final del concert, quan Love of Lesbian va encadenar un seguit de hits com ara Nadie por las callesi Fantástico per acomiadar-se fins al 2016. Sí, el grup ha anunciat que l'any que ve farà una parada. Però només una parada. Perquè, com dirien ells, “el grito siempre vuelve”.