Cartes fílmiques

Visc com un dels esdeveniments cinematogràfics de l'any la projecció dels curts que els alumnes del programa pedagògic Cinema en Curs han realitzat en uns tallers integrats dins del disseny curricular de les seves escoles i instituts. Des de fa dos anys, la projecció és a la seu de la Filmoteca a Barcelona, on s'hi reuneixen els alumnes i els mestres i cineastes que els han acompanyat en un procés de formació, a través del qual aprenen a mirar el cinema, i de creació col·lectiva, amb la qual, per filmar el món, descobreixen altres maneres de mirar-lo. Fa uns dies hi va haver una d'aquestes sessions en què uns nens i adolescents veuen les seves imatges en una gran pantalla. Acompanyats pels cineastes Mercedes Álvarez, Pablo García, Meritxell Colell, Raquel Cors, Pep Garrido, Alex García i Daniel Lacasa, van presentar-hi els seus films alumnes de diverses escoles (Bordils; Rafael Alberti, de Badalona; Montserrat Solà, de Mataró, i Els Xiprers, de Barcelona), instituts (Julià Minguell, de Badalona; Milà i Fontanals i Narcís Monturiol, de Barcelona, i Castellet, de Sant Vicenç de Castellet) i el SES de Vallbona d'Anoia.

El programa Cinema en Curs fa deu anys que treballa en centres educatius de Catalunya, però darrerament el seu impuls ha arribat a Galícia, l'Argentina i Xile. I a Madrid, on alumnes de 3r d'ESO del col·legi Montserrat, del barri d'Orcasitas, han mantingut una correspondència amb alumnes del mateix curs de l'institut Bellvitge, de l'Hospitalet de Llobregat. El format de la correspondència és una novetat dins de Cinema en Curs, però no és només per la novetat que, sense desmerèixer els altres films preciosos que revelen maneres de mirar el món realitzats durant aquest any, em van cridar l'atenció les cartes fílmiques que, “Des dels nostres barris”, s'adrecen uns nens d'Orcasitas i de Bellvitge, assessorats per Jonas Trueba i Jordi Morató.

Orcasitas és un barri obrer perifèric de Madrid que, originat als anys 50 amb l'arribada d'immigrants provinents del món rural espanyol, va generar un fort moviment veïnal que, sobretot als 70, va actuar a favor d'una planificació urbanística per millorar les condicions de vida dels habitants. Bellvitge era un nucli rural (el “rebost de Barcelona”) que, amb el desenvolupament industrial i l'arribada de la immigració als 60, va transformar-se en una ciutat dormitori amb la construcció d'edificis que, observats pels joves cineastes des d'un terrat del barri veí del Gornal, semblen arrenglerats com fitxes de dominó. Va ser un espai per a l'especulació d'uns empresaris, que, com l'administració pública, es van oblidar de dotar-lo de serveis públics. D'aquí, també hi va haver associacions veïnals que van lluitar a favor d'una vida millor. Aquesta memòria dels barris, havent-se recollit el testimoni d'alguns dels seus habitants, es fa present en les cartes, que comencen mostrant com el temps passa i la llum canvia durant una jornada.

En aquestes cartes hi ha una mirada sensorial i una experiència de coneixement i de memòria del propi barri que reforça els vincles de pertinença. Filmant-lo l'han vist d'una altra manera i el fan veure. En aquest intercanvi de cartes, es retraten llocs i persones amb una sensibilitat que emociona. Vaig acabar amb els ulls humits sentint les paraules que s'intercanvien els alumnes dels dos centres: “Ens hem llevat a hores que ens pensàvem que no existien”, “hemos descubierto nuevos lugares”, “hem après coses que no sabíem”, “hemos pasado calor”, “hem passat fred, ens hem mullat”, “hemos soportado el viento”, “hem conegut gent que no coneixíem”, “es emocionante descubrir todas las cosas que nos hacen parecidos sin dejar de ser diferentes”, “ha estat un plaer compartir amb vosaltres aquesta experiència inoblidable”, “nos ha gustado mucho conoceros a través del cine”. Aquesta correspondència s'hauria de projectar en els cinemes.