Solitàries a l'escenari

Els monòlegs dramàtics són, sovint, viatges iniciàtics personals dels actors que involucren un director còmplice perquè moduli el seu personatge amb una imprescindible mirada externa. Aquesta temporada arrenca amb mitja dotzena de monòlegs femenins a escena, una suma insòlita. Anna Alarcón repassa el patiment de Sarah Kane a Psicosi de les 4.48 a La Seca; Àngels Bassas fa de filla de mafiós que procura no embrutar-se dels negocis bruts familiars al Teatre Akadèmia (Ciara). Anna Sabaté revisita Virgínia Woolf viatjant de la provocació social al dolor íntim (similar al procés d'Oscar Wilde) a l'Atrium amb el muntatge El desvetllament d'una papallona nocturna. Rosa Maria Sardà es triplica en tres dones que mai es creuaran una paraula a CrecenunsolDéu. Míriam Iscla exposa a Dona no reeducable la crònica periodística de la insubornable Anna Politkóvskaia (que denunciava amb els seus articles la impunitat dels militars a Txetxènia), alternant-se amb la Sardà. També Mercè Arànega porta de gira Un cel de plom, el monòleg que repassa el compromís de Neus Català, arreu de Catalunya, després d'haver-ho estrenat al Grec passat. Claire Ducreix explota la seva delicadesa a La Seca amb Refugiée poétique. Finalment, Clara Segura estrenarà a Salt Conillet, de Marta Galán Sala. A mitjans de novembre serà a l'Espai Lliure. Aquesta coincidència és una magnífica oportunitat per gaudir d'unes interpretacions a cor obert, tot intensitat, per actrius de llarga trajectòria a l'escena i de marcat compromís amb el text que defensen. La veu és femenina.

Anna Alarcón explora la depressiva Sarah Kane a Psicosi de les 4.48. El treball d'entrega absoluta de l'actriu ve molt ben acompanyat, per una il·luminació, un espai sonor i una escenografia minimalista que, sense gaire res, permet construir les escenes de maneres diferents, trobant un cert ritme en les reiteracions d'espais o elements. És un text dur, que no permet contemplacions. Una feina desagraïda perquè obliga endinsar-se en un món fosc i en el que quasi no hi ha recompensa. La profunditat dels ulls d'alarcón guanyaran en profunditat després d'aquest treball de recerca interior. Està en cartell fins diumenge vinent.

Àngels Bassas sedueix. Desgrana el text de David Harrower que està carregat de sorpreses, de sutures fragmentàries que ajuden a reconstruir una història de sèrie policíaca. Hi ha tots els personatges tòpics: els pinxos, els caps d'una màfia que volien ser honestos però acaben sucumbint en l'ambició i l'enveja...; hi ha venjança, hi ha sexe a través d'un personatge, pretesament pur: directora d'un centre cultural d'art després d'habilitar un antiga nau familiar. També hi ha amor, frustració i buidor, a parts iguals. és una peça que respira molt la tradició oral irlandesa, com El bon lladre (Grec, 2014) que ara tornarà a fer temporada amb Joaquim julien, a La Seca. Ciara es podrà veure fins diumenge vinent.

El desvetllament de la papallona nocturna repeteix a l'Atrium fins l'11 de setembre. Per una banda, hi ha el desencís per la vida social, apàtica. Per una altra, hi ha el descobriment de la intimitat. Hi ha entusiasme en la literatura i l'art i, en el sexe. Però també hi ha por quan s'insinua l'abús sexual del germà. L'obra, que manté un estrany equilibri amb l'obra i el personatge de Virginia Woolf, atrapa l'espectador quan comencen a brillar els ulls de Sabaté, quan s'arriba a la intimitat. D'una bipolaritat evident, l'obra demana veritat i proximitat. L'Atrium és un lloc ideal.

Sardà s'enfronta amb un faristol al públic a CrecenunsolDéu. L'actriu llegeix i modula la veu per a cada un dels tres personatges. De fet, deixa anar la seva sornegueria amb el discurs de l'americana; mentre que el to és molt més sentit quan dóna veu a la veu de la israeliana i de la palestina. Si l'objectivitat fos possible, caldria dir el text amb la mínima expressió, que es transmetés a través de la mirada per arribar a commoure sense prendre-hi part. Però el faristol allunya l'actriu d'un públic que la venera i l'aplaudeix càlidament al final de la funció. Continua en cartell (amb dies alterns!) fins l'11 d'octubre.

Per la seva banda, Míriam Iscla es transforma en la interpretació de Dona no reeducable. Encarna Anna Politkóvskaia i, estigui refugiada en la taula de treball o exposant diapositives que alerten de la precarietat del poble txetxè, va teixint les escenes com si fossin articles independents. Però sempre amb el mateix paisatge de fons: la impunitat i l'abús de poder del Kremlin i el silenci vergonyant de la comunitat internacional, que la convida a hotels amb aigua calenta per pronunciar conferències. Interpretat amb honestedat, cap quadre sona sobreactuat; tot és vida. En tot cas, sobta com torna a partir de zero en la següent escena. El monòleg s'acomiada dissabte vinent, tot i que també farà una segona tanda del 15 al 22 de juny.

Mercè Arànega reprèn el seu monòleg, Un cel de plom, a partir del llibre que retrata Neus Català representant-lo per Badalona, Terrassa o Igualada. Per força, Arànega havia de presentar un personatge que no plora, que explica tot amb una fredor que, per moment, espanta però que captiva. Neus Català ressona contínuament en aquesta dramatúrgia. No es cansa de reivindicar altres companyes de lluita, altres víctimes. Per últim, una peça que, sense text, és molt recomanable per la seva fragilitat i entranyable sensibilitat. Claire Ducreux trasllada a escena la clochard, que habitualment, executa al carrer: Refugiée poétique actua del 7 al 25 d'octubre a La Seca. I Clara Segura serà a L'Espai Lliure de l'11 de novembre al 6 de desembre, després d'estrenar-lo al festival Temporada Alta.