“M'interessa treballar el silenci”

I també tenen a veure amb els problemes d'identitat i els conflictes sobre els orígens. La primera pel·lícula que vaig produir, l'argentina Todos tenemos un plan, d'Ana Piterbarg, també tractava sobre això. És una elecció inconscient, per a mi només eren guions molts interessants de directors debutants o amb poques pel·lícules en la seva filmografia. Lisandro Alonso ja havia fet cinc pel·lícules abans, però Jauja va ser la primera rodada amb actors professionals i amb un guió. En aquests casos, m'ha semblat que com a productor els podia donar suport de manera més eficaç.

Com a productor no em deixarien ficar-me en grans produccions. Jo he trobat bones històries en produccions molt cares, americanes, europees o neozelandeses, i també en films més petits (en pressupost, no en idees). No hi tinc una preferència especial, però és obvi que quan una pel·lícula és cara és molt més difícil que el director tingui llibertat. Explicar alguna cosa original és un risc, busquen fórmules que ja han funcionat abans; això no vol dir que no es pugui fer bé, com han demostrat Ridley Scott, Christopher Nolan i Peter Jackson. El fet de costar menys no vol dir que sigui millor.

Quan vaig llegir el guió de David Oelhoffen em va semblar una adaptació molt fidel a l'esperit del relat, que lògicament ampliava amb nous elements. Camus ja m'agradava d'abans, com a escriptor i com a humanista. Em sembla que els temes que tracta la història són molt actuals: els conflictes socials, els problemes d'identitat, i com es pot aprendre alguna cosa d'una cultura molt diferent i fins i tot hostil. Ara que estem a Catalunya, una prova d'això que dic és la situació política, no es vol escoltar el que pensa la gent. També podem pensar en el conflicte entre occident i l'islam.

Sí. Les accions del govern d'Hongria em semblen vergonyoses. Pot sonar molt naïf, però crec que si no hi hagués fronteres la gent aniria allà on es pogués guanyar la vida, i si no pogués marxaria. No calen fronteres ni passaports. Però els polítics viuen d'aquests conflictes, de la por que et treguin la feina i violin la teva dona.

Sí, a còpia d'escoltar l'altre.

Cert. Tornem al paral·lelisme amb el western: aquí també hi ha armes, un poble indígena, uns colonitzadors, cavalls... Però, efectivament, a part dels aspectes físics, hi ha un aspecte moral en l'evolució dels protagonistes. El títol original del conte d'Albert Camus és L'hôte, que vol dir hoste, però també amfitrió. I la base de la paraula també es vincula amb hostil. En principi, el professor que jo interpreto és l'amfitrió i el presoner és l'hoste, però culturalment es pot dir que l'àrab és l'amfitrió, encara que tots dos han nascut al mateix lloc.

Hi ha alguns plans de la pel·lícula en què el paisatge és enorme i els personatges són molt petitons, diminuts. Això fa que tots dos es vegin molt semblants, són com dues formigues; a aquesta distància, les
diferències culturals entre tots dos no importen. És una pel·lícula que s'ha de veure en pantalla gran, no se'n pot gaudir de la mateixa manera en un mòbil, una tauleta o un ordinador.

Vam rodar en algun indret allunyat, però realment mai estàvem a més d'una hora i mitja de l'hotel. Quan l'equip coneix bé la història que s'explica, i ha format una mena de família, tot surt més fàcilment. I no sempre és així; a vegades la gent és molt professional però no s'implica tant, però quan passa ve més de gust matinar per pujar a rodar
a dalt d'una muntanya.

Vaig preguntar a David si havia triat un tango a causa del fet que jo m'hagués criat a l'Argentina, com una picada d'ullet. Però em va dir que ni havia pensat en això, que realment en aquella època era una música que s'escoltava allà.

M'agrada el desafiament de treballar amb els silencis, el treball gestual. És una feina de reacció, que per a mi és la base de qualsevol bona actuació. Quan vaig començar a treballar, com a qualsevol actor que comença, no em donaven gaires diàlegs, així que havia de buscar la manera d'actuar orgànicament i refiar-me de l'espectador, respectar-lo. Si tu entens alguna cosa, ho transmetràs. Has de saber escoltar, ser molt obert al que fa el teu company. Però jugar amb els idiomes també m'agrada, investigo les arrels del personatge. En una escena de Lejos de los hombres en què apareix Ángela Molina, parlo en castellà amb un cert accent andalús. El meu personatge és un fill d'andalusos analfabets que mai no ha estat a Espanya i no fa servir gaire l'espanyol; vaig mirar d'imaginar
quin accent podria tenir.

I no li agrada, el que ell vol fer és el bé, ensenyant els nens a escriure. No vol molestar ningú ni que el molestin, viu apartat com un monjo. Però aprèn que tard o d'hora un s'enfronta a conflictes morals.