Protomemòria

Sembla que les noves tendències hagin d'estar renyides amb el passat, que només interessi, fins a perdre el món de vista, tot allò que tingui a veure amb la tecnologia, l'avantguarda. El TNT d'enguany constata, però, que no és així. Perquè tot i que troba formes d'explicar ben poc convencionals (vorejant la intimitat de la primera persona i també del contacte físic amb cada espectador, fins i tot) el que s'ha revelat com a magnètic és la voluntat de reivindicar la història. Ho va fer Jan Lauwers a The blind poet, però d'una manera molt més concreta Xavier Bobés i el seu Cosas que se olvidan fácilmente i Pablo Fidalgo a Habrás de ir a la guerra que empieza hoy. El recorregut urbà de Jordi Galí (Maibaum), de Marcel·lí Antúnez (Monutafi) i d'Ada viñlaró (Públic present 24h) remetia a un present immediat. El primer perquè construïa, amb Arrangement Provisoire, una mena d'escultura efímera, com també ho era la el monument públic d'erecció popular (divendres a la tarda, de fet, anava tard). Vilaró és la que ha patit el segon a segon de la vulnerabilitat a la plaça Salvador Espriu. Ahir al matí la va acompanyar la Banda Municipal de Terrassa. Vilaró, que ja té previst repetir l'experiència a Fira Mediterrània, va provar aquesta experiència en l'edició anterior del Poblenou. Es va trobar amb gent que, al seu silenci, li responia amb la conversa, el plor. Ella només hi és amb l'actitud de rebuda, com el personatge d'ÒscarMuñoz en la seva versió de La nit just abans dels boscos. Però no té res més a oferir que l'atenció. Ahir a la tarda concloïa l'experiència d'entrega esgotada i agraïda, i acompanyada per les puntaires de Terrassa.

I de la memòria? Cal destacar i molt, el treball de Pablo Fidalgo que afronta la memòria històrica reivindicada pels descendents de l'Espanya derrotada a la Guerra Civil. A la voluntat d'oblidar dels avis i la indiferència dels fills s'alça, ara, la necessitat de saber dels néts. Recuperar la història és reomplir els buits que el poder malentès ha volgut trepitjar. Habrás de ir a la guerra... és un espectacle pacíficament bel·ligerant. No demana armes, sinó paraules. Omplen l'escenari de petits coloms (que poden moure les ales) d'origami, i no pas d'assassinats a les cunetes. Només la compassió d'un amic salva Giordano Lareo d'una execució per l'esquena. Aquesta vida serà sempre més solitària. La seva paraula és densa com complex és el plec de l'origami. I en aquesta buidor, només hi caben les figures de paper plegat.

Finalment, un apunt del muntatge de Bobés; camina diferent que la resta d'artistes. Construeix a partir dels fragments d'altres. Els seus espectacles d'elements trobats sembla que li imposin una estètica rònega, rebuscada però acaba agafant una forma vistosa, sorprenent, màgica. Ara hi torna amb Cosas que se olvidan fácilmente, un muntatge de màgia de prop. Tot passa en una llitera i remet als períodes de la història que han esdevingut sobrepassats per d'altres. Queden sota el doblec i no s'arriben a conèixer fins que no s'estira bé el llençol. Bobés es deixa enamorar per una certa nostàlgia, amb olor, gust, tacte i un punt de contrarietat pel plaer d'unes imatges que ara són innòcues però que van segellar veritables escenes de terror.