cultura

la crònica

No llencis el pastís a la cara; xucla el flam

Una trobada casual, una conversa fútil que comença amb un: “De què treballes?” L'interlocutor enllaçarà frases ambigües, inacabades, amb un to de veu escanyat però amb un final taxatiu: “però estic amunt, eh”. I no n'haurem tret l'aigua clara, de la situació laboral del conegut. És un moment identificable, viscut, i que ens deixa una sensació estranya, més surrealista que d'incomoditat; una escena que Marcel Tomàs recrea, i ho fa exageradament, en un dels gags del nou espectacle La banda del Teflón , de Cascai Teatre , que Temporada Alta va estrenar dissabte a la sala La Planeta .

Perquè el dia a dia és fet de petits moments com aquests; bé, no tots s'acaben amb el menú del dia, amb flam de postres, engolit d'una sola xuclada, per una cambrera, de llavis morruts més que molsuts, de pits altius i cul sortit; un arquetip femení que deambula a mig camí entre la dona robotitzada i la de còmic, de veu cridanera, amb volgut accent diguem-ne rural per no ofendre cap comarca feréstega, i amb marcada gestualitat.

L'espectacle estripa la quotidianitat com si fos el drama del segle, com quan al lampista se li acaba la cinta adhesiva; “ni poc ni massa Teflón”, diu Tomàs. I adornada amb les referències gironines (i la connexió amb l'actualitat) que sempre són molt aplaudides, i que sonen a tall de reivindicació: “Que tornin a obrir Can Lloret i tanquin algun König.”. Converses de bar per arreglar el món o per desfogar-nos perquè la dona se n'ha anat amb un de Mataró i ens sentim atrapats en el bolero, sona Quizás, i en el vestit de l'ex. La rialla és plena i sonora al llarg de tota l'obra, fins i tot quan es trenca la impostura teatral. “He rigut i no sé de què, no entenc l'espectacle”, diu Tomàs dirigint-se al públic que potser ha pensat el mateix, per tot seguit explicar un seguit d'acudits curts i suats que mantenen l'efecte. Somewhere over the rainbow és el bonic llaç musical final a una història sense història, com la vida, però que fa riure, sense saber per què –potser aquesta és la clau de la comèdia i de la vida– i amb la mateixa tendresa com quan llencen el pastís a Charlot.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona
cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona
Blaumut
Grup barceloní de pop, acaba de publicar el ‘Capítol 1’ del seu nou disc, ‘Abisme’

“Ara hi ha un consum excessiu de tot, sense gaudir de res”

Barcelona
girona

Torna ‘La consueta de sant Jordi’

girona
MÚSICA

La Franz Schubert Filharmonia presenta la nova temporada

BARCELONA