Novetat i retorn, junts

Amb el fred, arriben els espectacles de risc de gran format. La prova són aquests dos muntatges privats: dimarts arrenca la temporada al Goya de 773 raons per deixar-te. Dijous és el retorn del veí Tívoli amb Mamma mia!, que troba en la calidesa del teatre del carrer Casp aquell públic que ja es va atrevir a donar-li escalf al BTM, de Montjuïc, ara fa poc menys d'una dècada. Els dos musicals coincideixen amb el seguiment de Mar i Cel al Victòria i altres peces de petit format en diverses sales. A finals de gener, Daniel Anglès reprendrà una altra aventura de risc: presentar un Rent en català. Coincidirà encara amb el comiat del que se serveix del repertori d'Abba.

Per una banda, Josep Maria Pou trenca la llança a favor d'un musical de nova creació coproduït pel Goya amb 73 raons per deixar-te. És una aventura total perquè el repte arrenca després de la satisfacció del T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré. Però Andreu Gallén i Elisenda Roca, en comptes de construir-se una peça amb les seves mans, van voler buscar la complicitat del jove Jordi Cornudella i el contrastat Guillem Clua (Killer, Smiley, Marburg, La pell en flames...).

Cornudella ho recorda de manera simpàtica. Semblava una conseqüència lògica perquè van ser veïns de les Rambles (Smiley, al Capítol, i T'estimo..., al Poliorama). De fet, va canviar fins i tot el títol perquè inicialment s'havia de dir 101 raons per deixar-te. Es veu que en Clua ja les tenia comptabilitzades. Però es va descartar en veure que era d'una sonoritat confosa introduïda en la tornada d'una cançó. Per què 73, doncs? Perquè és l'any que va néixer el llibretista! L'obra, estrenada al Temporada Alta, ha pogut foguejar-se en algunes sessions prèvies. Comprovada la temperatura del públic, van decidir descartar algun tema, un moment dolorós però que es fa pel bé del musical. És un muntatge que podria ser de text (sense música) que combina part dita de la cantada: sense la cantada es perd l'argument. A la genialitat de Cornudella de construir una frase musical que es reitera a partir de la cantarella d'un himne del 15-M (Le llaman democracia y no lo es) s'hi afegeix la capacitat de construir la trama de Guillem Clua en una enumeració ràpida de les 72 raons per abandonar una parella. Només l'última, la crucial, es desgrana amb tota qualitat de matisos. La peça parteix de continus flash-back en què s'ensenya com es coneix aquell noi apassionat (Marc Pujol) que va descalç per la plaça Catalunya en plena moguda del 15-M, amb la noia pragmàtica, un punt esnob (Mercè Martínez) que s'apropava al centre a comprar-se sabates. L'enamorament és instantani. Al darrere, el pare d'ella (Abel Folk) i la mare del noi (Mone Teruel). Tots dos, que han quedat sense parella per motius ben diversos (amb unes ferides profundes que procuren advertir i reduir els riscos dels fills. Final feliç? “El personatge de Mercè Martínez ho diu clar: «el final feliç de les comèdies romàntiques està sobrevalorat».” Avui, la peça arrenca en català i amb la sana ambició de poder fer vida en la cartellera castellana.

Ben diferent és el cas de Mamma mia! Els directors artístics d'aquest muntatge, que ja van ser en la producció de la primera versió al 2004, celebren que on la vegada anterior costava trobar un càsting que garantís uns mínims ara hi ha hagut un nivell molt més alt i han pogut triar molt millor. Sí que continua Nina, un privilegi per a la versió castellana, de la qual també destaquen la sonoritat atractiva. I troben una raó que pot ser causal o casual: Abba ja tenia predilecció per traduir les cançons al castellà.

Julia Gómez-Cora admet que es necessita eixamplar el públic a Barcelona i que ara el més prudent és limitar-se a les temporades del fred. Però era una situació que ja van aconseguir superar a Madrid. Ara, per exemple, el mes més fort d'ocupació d'El rey león ha estat l'agost. I és que els musicals han fet que el turisme estigui pendent del que es programa a la Gran Via. Les cinc temporades d'aquest fenomen (arrassa tot aquell producte que es faci amb aquest conte) fa que Stage Entertainment necessiti un segon teatre per ensenyar més títols. Com el Sister act, estrenat l'any passat a Barcelona, o El hombre de la Mancha, dirigit per Mario Gas. Serà tres setmanes, al setembre, al Gran Teatre del Liceu i després farà temporada al Nouevo Teatro Alcalá de Madrid. El Liceu ja va ser escenari de la gira de Los miserables del 2014. I ho havia de ser també al 2015 però es va anular perquè va fallar l'explotació posterior a Madrid que havia de fer sostenible la nova arrencada.