Paisatges inventats

En la necessària revisió
de la historiografia de l'art català del segle XX i més enllà d'etiquetes i moviments artístics concrets, el nom de Jaume Mercadé (1889-1967) hauria de tenir un espai. Així ho pensa el crític d'art J.F. Yvars, que ha impulsat i comissariat una antològica de paisatges del pintor, que es pot veure a l'Espai Volart de la Fundació Vila Casas, a Barcelona. La mostra descobreix un pintor vigorós i original, que sense allunyar-se mai de la figuració, va impregnar les teles d'influències diverses, del fauvisme a Cézanne, passant pel postnoucentisme. “Aquesta és una antològica intencional i un homenatge a un pintor oblidat”, afirma Yvars.

Mercadé, fill de Valls, es va guanyar la vida bàsicament com a argenter però com a pintor va tenir una clientela fixa i va exposar regularment en espais com La Pinacoteca i les galeries Syra. La prova és que la seva obra es troba molt disseminada en
col·leccions particulars, encara que hi ha obra seva al Museu de Valls i al MNAC (no exposada).

Bàsicament la mostra que es presenta ara a l'Espai Volart es nodreix d'aquestes obres en fons privats, la majoria de les quals inèdites per al públic.

Yvars ha triat el paisatge perquè creu que aquest és el gènere en què Mercadé va excel·lir especialment i va mostrar tot el seu potencial artístic. Potser condicionat per l'encàrrec, “els retrats de Mercadé són més llepats”, diu el comissari de la mostra.

Artista lliure

És, doncs, en els paisatges, molts dels boscos de Valls, en què Mercadé era especialment lliure artísticament. Era un pintor que coneixia bé la història de la pintura, sobretot després de visitar museus europeus en un “autèntic viatge d'iniciació que va fer el 1919”. “La seva obra és fruit d'un llarg procés d'elaboració personal ja que no era home de grups –apunta Yvars–. Va ser un argenter de gran prestigi, motiu pel qual també dibuixava molt bé. En canvi, la pintura per ell era un exercici de pròpia avaluació”.

Malgrat el seu interès evident pel tema paisatgístic, per Mercadé era essencial la forma. “És el seu denominador comú. El paisatge local és una anècdota, un element plàstic”, diu Yvars. De vegades més colorista, de vegades més pastós, com quan pintava troncs d'arbre deixant veure els grumolls de la pintura als anys 50 i 60, Jaume Mercadé sempre buscava formes. Són paisatges inventats, sense abandonar mai el natural.

Paisatge premiat

Un exemple és el preciós paisatge de Barcelona, pintat el 1930 des d'un terrat, amb un zepelí sobrevolant la ciutat i un bonic arc de Sant Martí. L'obra va obtenir un premi de la Diputació de Barcelona el 1931. “És una icona de la ciutat de sensibilitat republicana”, sentencia Yvars. El comissari de la mostra lamenta que Mercadé encara no hagi tingut “una presentació contundent”, llevat del fons permanent del Museu de Valls.