“Hitchcock no era vist com un artista”

Totalment. El llibre té 50 anys, i va ser el primer que va obrir el cinema als lectors. És un diàleg entre un jove que li demana a un mestre els seus secrets, com una metàfora. Hitchcock no era reconegut críticament, mai va guanyar l'Oscar; era vist com un tècnic, un bon realitzador de pel·lícules comercials, no com un artista, que és el que va afirmar Truffaut. Un artista és algú que inventa formes noves.

Quan veus una pel·lícula de Hitchcock, sigui anglesa o americana, en blanc i negre o en color, no et planteges la qüestió del temps, l'impacte continua sent el mateix: l'emoció, la poesia, la por... tot hi és encara. Hitchcock sempre pensa en la mirada. Els objectes són més que objectes: un got de llet, una clau, una bossa groga, el recollit del cabell... són tractats com peces d'una dramatúrgia universal, mostren obsessions morboses. El més torbador és que això ho fa amb el llenguatge de l'espectacle, s'obliga a limitar-se per acomodar-se als desitjos de la indústria i també pel seu catolicisme, i admira la llibertat d'autors com ara Luis Buñuel.

.

Això va ser gràcies a la sèrie Alfred Hitchcock presenta, amb la qual va entrar a les llars, va ser una operació de màrqueting molt intel·ligent. Li va fer guanyar molts diners, però va continuar sent íntegre, amb el seu rostre, el seu perfil, la seva manera de parlar... Orson Welles també ho va fer però perquè no tenia diners, necessitava fer publicitat. Hitchcock va pensar que si la televisió s'havia convertit en la competència, l'havia d'utilitzar. I com que va guanyar molts diners va produir Psicosi, que va recaptar molt tot i ser molt atrevida, fins al punt de matar qui semblava la protagonista al cap de 40 minuts. Aquest atreviment va motivar l'admiració de Truffaut, de Rohmer, de Godard o de Chabrol.

És cert que Hitchcock era així però Truffaut també ho va ser. Va analitzar les pel·lícules de Hitchcock i les va admirar de manera intel·ligent, amb 23 anys es va fer càrrec de l'especial de Cahiers du Cinéma dedicat a Hitchcock, i al cap d'un temps el va escriure per proposar-li una entrevista amb 500 preguntes. Primer Hitchcock responia de manera molt estàndard, no era la mena de preguntes a les quals estan acostumats a Hollywood. I això no ha canviat, si un mira les entrevistes que es fan a Spielberg, a Scorsese o a David Fincher sempre es parla de l'argument, dels actors i de la recaptació, mai es pregunta sobre la realització o la seva visió del món. Truffaut va furgar en els aspectes més íntims i secrets i Hitchcock ho va acabar acceptant, i allà va néixer l'amistat entre tots dos. La seva correspondència és molt emocionant: es felicitaven per Nadal, s'interessaven per la família...

Ara hi ha una obsessió per allò instantani. A França s'estrenen quinze pel·lícules cada setmana; la crítica hauria de fer un esforç per explicar-nos allò que no veiem, estem en un món on tot és massa visible. Tot està dominat pels blockbusters americans, la qual cosa no vol dir que no n'hi hagi de bons. Quan ho era redactor en cap de Cahiers du Cinéma vam posar el Batman de Tim Burton a la portada. Molts lectors em van insultar, però tenia raó en fer-ho. Ara la gent creu que és lliure perquè fa piulades però això no val res; el que compta és tenir idees i veure-hi més enllà.