Narració i superstició
Procedents de Nigèria, Moçambic o el Congo, les noves veus subsaharianes arriben amb força per dibuixar les contradiccions i peculiaritats de l'Àfrica actual
“Vull explicar històries perquè els nigerians es preguntin qui som i on som”, afirma Obioma
“Totes les realitats són màgiques,
a l'Àfrica i
a Europa”, assegura Couto
Fa uns mesos desembarcava a l'Institut Francès de Barcelona Fiston Mwanza Mujila, un jove escriptor de la República Democràtica del Congo que va sorprendre amb una prosa musical que ell mateix recitava amb una intensitat i una cadència pròpies del jazz. Tram 83 (Periscopi), amb traducció d'Anna Casassas, descrivia un local nocturn –bar, prostíbul, discoteca– que exerceix d'epicentre d'un imaginari ciutat país. L'explotació de les mines de diamants, la prostitució infantil i altres xacres de la societat congolesa actual desfilaven per aquest local peculiar.
Gràcies al programa Making Africa del CCCB, han visitat recentment la ciutat altres autors del continent africà com ara Chigozie Obioma i Mia Couto. Obioma procedeix de Nigèria, de la ciutat d'Akure, tot i que fa anys que viu als Estats Units, on és professor de literatura i escriptura creativa a la Universitat de Nebraska-Lincoln. La seva primera novel·la, Els pescadors (Quaderns Crema / Siruela), va quedar finalista del premi Man Booker, i ja ha fet la volta al món. Fins i tot ha arribat a Nigèria, on va tenir una bona recepció, segons el mateix escriptor, que després matisa: “Escriptors i crítics em van acusar d'escriure per a Occident, sobretot pel fet que visc fora del país.”
Obioma, però, insisteix que ell no ha volgut “explicar el seu país a Occident”: “Simplement vull explicar històries per interpel·lar els nigerians, perquè es preguntin per la construcció del país, qui som i on som.” Concretament, explica la història dels germans Agwu, que se senten alliberats quan el seu pare, molt estricte, s'allunya de casa per motius laborals. Aleshores, es dediquen a anar a pescar a les tardes al riu Omi-Ala, on un dia troben l'Abulu, un bruixot que els llança una terrible profecia.
Forma part d'una família de dotze germans i reconeix que s'ha inspirat en la seva experiència, però barrejada amb una bona dosi de ficció. “No he conegut mai cap Abulu i tots els meus germans són vius!”, afirma somrient. Sí que volia, però, impregnar-se de les llegendes i creences de la cultura africana: “Nigèria va ser colonitzada fa cent anys pels britànics i la cultura està molt occidentalitzada, però s'ha barrejat amb la cultura africana ancestral, plena de supersticions.”
Una altra particularitat de la seva novel·la és la presència de paraules de les diverses llengües de Nigèria: “Som bilingües i parlem en anglès i en l'idioma africà segons la regió. En el llibre hi ha tres idiomes en joc: l'igbo, que es parla a l'est de Nigèria, d'on és la família Agwu; el ioruba, que parlen a Akure, on viuen, i finalment l'anglès, amb què l'he escrita.”
Obioma recorda que Nigèria és un país amb un nivell educatiu molt alt. “Les universitats són com les millors d'Europa”, i l'analfabetisme voreja el 30%; això sí, no tenen afició a llegir ficció: “Només un 2% de la població en llegeix; normalment es llegeix per obligació a l'escola, o la Bíblia, l'Alcorà i els llibres d'autoajuda.”
Del jove al veterà
Mia Couto va néixer a la localitat de Beira, a Moçambic, el 1955. És un dels escriptors més importants en llengua portuguesa. La seva narrativa, amb components de l'anomenat realisme màgic, ha estat comparada amb la de García Márquez i Jorge Amado, cosa que no li agrada: “Em resisteixo a totes les etiquetes, però en especial a la de realisme màgic. Totes les realitats són màgiques, a l'Àfrica i a Europa.”
Els més de vint títols que ha publicat entre novel·les, contes i cròniques han estat traduïts a més de 30 països i ha rebut premis tan prestigiosos com el Vergílio Ferreira (1999) al conjunt de la seva obra. El 2007 va ser el primer autor africà a guanyar el Latin Union i el 2013 va rebre el Camões, dels més importants en portuguès.
Va visitar Barcelona amb motiu del Making Africa i va aprofitar per presentar La confessió de la lleona (Periscopi / Alfaguara), en què transporta el lector a l'enigmàtic Kulumani, un poblet aïllat
de Moçambic, on l'aparició d'una lleona fantasmagòrica que mata dones posa en perill les creences i tradicions més ancestrals.
“És l'únic llibre que he escrit partint d'un fet real. Estava fent de biòleg en
un paratge remot quan en plena nit em va despertar un home esverat perquè un lleó, que encara voltava per allà, havia matat un home. Em vaig tancar dins la tenda de campanya i vaig començar a escriure. Era la meva única protecció”, explica Couto, tot i que ho matisa: “La literatura no és una protecció, és una conversa. Més que un abric, és un pont. I em permet parlar amb els absents. Com si m'inventés algú que m'escolta. Quan escric ho faig per la identitat dels meus fantasmes, no miro més enllà, no penso en un suposat lector.”
“Tots els emigrants són uns grans narradors. Els meus pares, asseguts a la vora del meu llit, m'explicaven històries de la meva família de Portugal i era com si els tingués allà. Narraven amb molta passió, fins al punt que al final no importava el que explicaven, sinó com ho feien”, afirma un autor blanc que escriu des de la lluminositat de l'Àfrica negra.
