D'Ara i d'Aquí
montse frisach
Un niu de dissidència ‘queer'
“Som més dissidents que alternatius, però no anem en contra de les institucions sinó que estem a favor de treballar-hi des de dins per transformar-les”, afirmen Mariokissme i R. Marcos Mota, les dues fundadores d'El Palomar, un dels centres d'art autogestionats més singulars de Barcelona. El Palomar està en un àtic (sense ascensor però amb un terrat encantador) d'un edifici de veïns del barri del Poble-sec, i que a penes deu superar els 25 metres quadrats. “És un espai overground”, diuen al·ludint a l'alçada de local. En aquest espai mínim, però, succeeixen moltes coses culturalment innovadores i sobretot amatents a temàtiques com la reivindicació queer i feminista.
Una temàtica que dóna identitat indissoluble a l'espai i a les seves impulsores, dues joves artistes, llicenciades en belles arts, que fa només quatre anys van obrir El Palomar. “Vam tenir clar des del principi que era necessari parlar de política queer des del territori de l'art i som conscients que estem treballant amb polítiques molt sensibles i vulnerables. Perquè, malgrat que les lleis siguin igualitàries, encara hi ha una espècie d'estigma cap a homosexuals i transsexuals, que està disfressat i encobert i que es basa més en el gest i en la mirada”, expliquen. Per argumentar aquesta necessitat encara més, apunten una dada esgarrifosa: només en el que va d'any hi ha hagut una quarantena d'agressions homòfobes a Madrid. “ Cal visibilitzar però amb una pedagogia extra, afegida. Encara estem en aquesta etapa, malauradament”, diu Marcos Mota. En aquest sentit, El Palomar està obert a públics de totes les edats i condicions. A més, segons volen deixar molt clar les dues artistes, la temàtica queer no està deslligada d'altres problemàtiques de discriminació i explotació econòmica i social. Ho va tot junt o no va.
Quatre anys d'existència
Mariokissme, andalusa d'origen, i R Marcos Mota, tarragonina, es van conèixer poc abans d'inaugurar El Palomar el gener del 2012. “Ja el primer cop que vam parlar va sorgir la idea de fundar un espai com aquest –recorda Mariokissme–. El que és increïble és que en quatre anys estiguem en plena activitat i col·laborant amb institucions com la Fundació Miró i el Reina Sofía.” I és que no tot el que es fa des d'El Palomar té lloc en aquest piset. Es tracta d'un espai expandit a d'altres espais. siguin físics o no. “És un niu, on lloc on passen els coloms per volar cap a altres llocs si cal”, diu Mariokissme. En aquests moments, El Palomar protagonitza el cicle Quan les línies son temps, de l'Espai 13 de la Fundació Miró, comissariat per Martí Manen, però a la sala de la fundació no hi ha res exposat. Es convida l'espectador simplement a visitar el local del Poble-sec. I dins d'aquest projecte, també va tenir lloc una festa el passat 16 de març sota el significatiu títol Hedonisme crític, que va superar totes les previsions de públic. En aquesta festa va quedar clar que El Palomar no renuncia a certs codis estètics que formen part de la cultura queer: “Estan totalment vinculats a la política. En els cànons actuals de l'art se sol rebutjar qualsevol cosa que sembli rara, o de boja... Potser per això veiem tantes coses en art que ens avorreixen molt. Això volem que ho escriguis.”
A diferència d'altres espais d'art contemporani, una línia d'El Palomar és la recuperació de personatges històrics. Un exemple va ser un projecte sobre l'escultor noucentista Ismael Smith (“el vam treure de l'armari”) la passada tardor i ara preparen pel juny una exposició sobre l'antropòleg i escriptor Alberto Cardín a La Capella. “No podem generar res de nou, si no recuperem coses que han succeït abans, els nostres referents”, conclouen.
