Un ‘2666' trepidant i frenètic a Avinyó

Com es pot posar en escena una epopeia com la del 2666 de Roberto Bolaño? És a dir, la novel·la de més de mil pàgines de l'escriptor xilè, mort a Barcelona, publicada el 2004. El català Àlex Rigola ja va demostrar que era possible amb una versió el 2007 al Teatre Lliure de més de cinc hores. Però, aquest estiu, el francès de 29 anys Julien Gosselin ha anat més lluny i ha convertit el llibre en una marató de vuit hores i mitja, onze hores i mitja amb entreactes.

En una estrena el juny a Valenciennes i ara al festival d'Avinyó, Gosselin hi impregna una nova vida amb totes les eines contemporànies a disposició per reivindicar textos actuals per a un teatre diferent. Després d'haver-se atrevit ja fa tres anys amb Les partícules elementals de Michel Houellebecq, el director segueix el lema que no hi ha d'haver jerarquies de passat ni de disciplina. I tan vàlid és el joc dels actors com el de les càmeres que els segueixen fins als camerinos per projectar-los en pantalla gran, un dispositiu de tres mòduls que avancen i retrocedeixen, s'obren i es tanquen, així com un parell de músics d'electrònica en directe a qui s'acompanya d'una il·luminació estroboscòpica. El resultat és anihilador, visual i intel·lectualment, a l'altura del món de Bolaño.

Partint de les cinc parts de 2666 que l'escriptor havia ideat com a històries independents però que Jorge Herralde a Anagrama va decidir publicar-les com un conjunt, Gosselin i els seus tretze actors varien en cada ocasió l'escenografia. La part dels crítics, la més difícil per una temàtica eminentment literària, es resol amb diàlegs i una curiosa aparició en vídeo de l'actor fetitxe ara mateix a França Vincent Macaigne. El ritme és bo, però encara no ha agafat el vol. La segona, la del professor de filosofia xilè Amalfitano, comença a Barcelona amb el blanc i negre de les festes dels vuitanta i el psiquiàtric de Mondragón i acaba a Santa Teresa, el nom figurat de Ciudad Juárez, on arriben el color i les festes amb tequila. La peça agafa embranzida.

L'enigmàtic Archimboldi

La tercera, la del periodista nord-americà Fate, s'obre amb una digressió antològica d'un dels fundadors dels Panteres Negres. De nou, a Santa Teresa, la recreació de l'ambient entorn un combat de boxa i la deriva posterior cap a les parts més fosques d'aquesta ciutat fronterera és d'un realisme psicotròpic. La quarta, la dels crims, és la més abstracta i impactant. A les fosques i amb la música electrònica que va en augment, anem llegint els noms i les esfereïdores circumstàncies de la mort de 200 dones durant el feminicidi en aquesta ciutat als anys noranta. I, intercalant-s'hi, apareix una vident que denúncia el fets, uns policies i periodistes impotents o corruptes i un estatunidenc des de la presó que diu que ell no és el culpable perquè els assassinats continuen.

I la cinquena, la del misteriós escriptor alemany Archimboldi, és la més metafísica i parabòlica sobre la desfeta de les ideologies al segle XX i la violència engendrada. Aquí, els actors es dirigeixen gairebé tota l'estona frontalment als espectadors amb un fons blavós i gèlid. I una veu femenina en tromba va narrant els fets en un tancament tan apocalíptic com poètic.