Un article que m'agradaria no escriure

Amb prop de trenta anys d'aparèixer setmanalment en aquestes planes, mai com avui havia fet un article amb tanta angoixa. Mirin, fa uns vint-icinc anys unes raons familiars em van portar a descobrir un món que molt probablement, si les coses no haguessin anat com van anar, no hauria conegut mai. I hi vaig descobrir persones amb una sensibilitat especial pel fet de ser també molt especials. També hi vaig conèixer unes persones en les mateixes circumstàncies que les meves amb uns altíssims valors humans i capacitat emprenedora que no van dubtar a posar-la al servei dels interessos comuns dels més febles. El món de les persones amb capacitats i necessitats especials, una vegada hi has entrat, et deixa una empremta perquè cada dia amb ells és una lliçó d'humanitat, de tendresa, d'estima i d'agraïment, que aprens. I un grup reduït de pares vam ajuntar els nostres esforços per propiciar la màxima integració a la societat d'aquestes persones, que aleshores eren molt invisibles, i enteníem que per a una bona integració i autonomia social els que podien, era vital que en l'època d'estudis arribessin al més lluny possible en totes les matèries, però especialment en llegir, escriure i comptar, i més tard, tenir una feina.

En aquell temps, l'oferta d'escolarització era molt precària, però gràcies a les iniciatives de pares que s'agrupaven s'anava creant. El problema era més greu en acabar el període escolar, ja que no hi havia prou sortides i, molt sovint, l'esforç es malmenava perquè s'havien de quedar a casa i perdien tot el que s'havia guanyat en coneixements, motivació, sociabilitat i integració social. Aquest dèficit, també de mica en mica, el van anar cobrint les iniciatives particulars de pares creant institucions que es van anar escampant per tot Catalunya i que ens han fet una societat, amb totes les mancances que es vulgui, molt més digna.

I així hem anat creant un seguit d'institucions d'economia social que, amb tots els esforços, han superat els temps més difícils de la crisi econòmica mantenint l'ocupació de milers de treballadors i sobretot la dignitat d'aquestes persones. Em deia l'enyorat amic Tià Salellas, aleshores regidor de l'Ajuntament de Girona i responsable dels temes socials, que acabava de venir d'Alemanya per veure com funcionaven allà les iniciatives socials: “Ideològicament no t'ho puc dir, però t'haig d'admetre que la iniciativa privada funciona molt bé.”

Bé doncs, tot i aquest treball de tanta i tanta iniciativa privada i de tants anys, el govern català ara prepara una modificació de la normativa que regula el finançament dels centres especials de treball, i uns 4.000 discapacitats intel·lectuals que ara treballen, si no es fa molt bé, es podrien quedar sense feina. La responsabilitat de la consellera de Treball, Dolors Bassa, és immensa i haurà d'afinar molt per retocar allò que funciona. Si no és per millorar-ho i no es fa amb gran consens de les parts afectades, és millor pensar-ho dues vegades, perquè es pot destrossar el bon treball acumulat de moltes persones i milers de somnis. Els que tenim l'experiència d'haver arrencat un Centre Especial de Treball fa més de vint anys, valorem molt totes aquestes iniciatives que van florir arreu de Catalunya i sabem l'esforç i els neguits que s'han hagut de superar per complir aquest objectiu tan noble i social que mesura la qualitat humana d'una societat com la catalana que proporciona les eines per a una vida digna de les persones més febles de la societat. I quan avui això pot estar en perill, alço la veu per defensar que cada matí tinguin l'oportunitat de realitzar-se acudint a la feina com la millor manera de sentir-se inclosos i d'acomplir els seus somnis.

He dit que no m'agrada haver d'escriure aquest article, suposo que ho entenen, però no em fa res haver-ho fet per alçar un crit d'alarma i d'atenció.