“El fracàs està molt estigmatitzat, i això fa que es perdi talent”

Quan et dediques a l’esport d’elit vius en una bombolla; dintre del teu món ets molt reconegut, però quan aquest món s’acaba has de començar de zero. Molts esportistes ho passen malament perquè no saben adaptar-se a la nova vida. Jo tenia el que m’havien ensenyat les arts marcials, la cultura de l’esforç i la perseverança. Vaig tornar a preparar-me, em vaig apuntar a un curs de direcció d’empreses. Vaig començar una nova vida en l’àmbit tecnològic.

No, però al final en una empresa l’important és tenir un bon equip, conèixer les teves limitacions, saber delegar i aprofitar el talent al teu voltant.

Era una forma de començar de nou, com quan vaig començar a fer karate als dotze anys. Vaig començar com a cinturó blanc en una altra etapa de la meva vida, trencant amb el passat.

La nostra plataforma de comunicació ha estat reconeguda com la millor d’Europa pels avenços tecnològics. L’any passat ens van donar un premi que per a mi era molt important, pels valors socials. Les empreses hi som per generar riquesa, no per fer-nos rics. Els beneficis que generem els hem de tornar a la societat. Fa molta il·lusió poder dedicar-los a temes socials.

Quan vaig començar a col·laborar amb la fundació Pimec vaig conèixer casos desesperants, de persones que ho havien perdut tot. Per poder-los ajudar, vam impulsar la primera llei de segona oportunitat a l’Estat, que va sortir el 2015, quan la primera llei als Estats Units datava del 1898. Ara estem treballant en l’esborrany de la directiva europea, no només per a empresaris sinó per a tothom. Hi ha gent que perd casa seva i té deutes de per vida. Aquesta gent queda condemnada a l’economia submergida, a l’exclusió social o a viure de prestacions socials que al final paguem entre tots. La manera que tenen de sortir d’aquest peix que es mossega la cua és que els perdonin els deutes i puguin entrar de nou en el procés productiu. Aquí el fracàs està molt estigmatitzat, i això fa que es perdi talent, quan, de fet, totes les grans multinacionals americanes que coneixem, sobretot les tecnològiques, han sorgit després de fracassos previs. Amb la legislació espanyola totes aquestes empreses no existirien, molta gent hauria quedat enfonsada per sempre.

Si parlem dels anys de crisi, una tercera part de les petites empreses que van tancar va ser pels impagaments de les empreses més grans. La llei diu que les empreses han de pagar a 60 dies i encara n’hi ha que paguen a 500 dies. Hi ha altres empreses que tanquen perquè el projecte no és bo, però això no ha de ser excusa perquè l’emprenedor no pugui desenvolupar un altre projecte. S’ha de treballar des de les escoles; equivocar-se és normal, perquè si no, no hi ha aprenentatge. Quan una idea fracassa, fracassa el projecte però no la persona, i el talent s’ha de seguir aprofitant.

Hem anat millorant. A Catalunya hi ha molts organismes que fan molt en aquest àmbit. Cal fer més amb la segona oportunitat dels que fracassen; que se’ls perdonin els deutes tan aviat com sigui possible.

Ha estat el curtmetratge més premiat de la història del cinema espanyol. S’ha vist arreu del món i en molts fòrums empresarials. Això fa que tothom conegui la necessitat que a les persones endeutades se’ls pugui condonar el deute sense pervertir la cultura del pagament. Sempre parlem de persones honestes que obren amb bona fe.

Estem treballant en un projecte global sobre la protecció infantil que presentarem a l’ONU. La segona oportunitat comença amb els nens. S’ha de fomentar la creativitat i ensenyar-los a perdre la por a fracassar. Es tracta d’una cançó que hem fet en els sis idiomes oficials de l’ONU perquè la cantin cantants famosos de tot el món. També hi ha un curtmetratge sobre els nens immigrants i un llibre que portarà un joc, perquè es pugui fer servir a les escoles perquè els nens aprenguin a valorar la cultura de l’esforç des de petits. Volem que els estats de l’ONU dediquin més recursos a la protecció dels infants. Per això intentarem que la majoria d’ONG del món donin suport al projecte.