Pendents del Suprem dividit
L’alt tribunal ajorna fins avui la decisió sobre qui ha d’abonar l’impost de les hipoteques
Els magistrats culminen una jornada d’encès debat amb el punt clau de si la banca ha d’assumir el cost amb retroactivitat
Un recurs de la banca al TSJE podria retardar el retorn del que s’ha pagat
Després d’una jornada que semblava inacabable, el Tribunal Suprem va decidir ahir ajornar la controvertida decisió sobre l’anomenat impost hipotecari. El sector financer i els subscriptors d’hipoteques van contenir l’alè mentre els magistrats debatien si confirmaven o no la decisió del 18 d’octubre de fer recaure sobre les entitats financeres l’obligació d’abonar l’impost d’actes jurídics documentats amb què tributen els crèdits hipotecaris. El ple de la sala del contenciós administratiu del Suprem, format per 31 magistrats, dels quals 28 hi eren presents, va debatre durant tot el dia de forma molt intensa la idoneïtat o no de tirar endavant el criteri inicial, però sense arribar a cap conclusió, per la qual cosa haurà de ser avui quan es desvelin els interrogants.
La revisió d’aquest criteri havia estat justificada pel mateix president de la sala contenciosa administrativa, Luis María Díez-Picazo, argüint en una nota pública “l’enorme repercussió econòmica i social” del viratge en el parer del Suprem. Aquesta repercussió no era altra que una gran patacada en les cotitzacions borsàries de les grans entitats financeres, que van resultar penalitzades pels inversors, que feien números sobre el que costaria el canvi de patró legal, tenint en compte que una de les hipòtesis és que els bancs hauran de pagar l’impost no sols a partir d’ara, sinó amb un període, més o menys llarg, de retroactivitat.
Totes les pistes indiquen que, efectivament, malgrat la divisió i la dilació en la resolució final, l’alt tribunal confirmarà la primera decisió, però que optarà per distanciar-se salomònicament, o més aviat a l’estil de Ponç Pilat, pel que fa al quid del tema, l’esmentada retroactivitat de la mesura i fins on es perllongarà aquesta. I és que la legislació fiscal ja preveu aquest punt i estableix que l’obligació amb les autoritats tributàries prescriu al cap de quatre anys, que seria el termini més plausible perquè la banca retornés als usuaris el que aquests haguessin abonat.
Factura milionària
Algunes veus, com la de l’agència de qualificació Moody’s, estimen que una retroactivitat de quatre anys suposaria una factura d’uns 2.300 milions d’euros per al conjunt de la banca. D’altres, com el sindicat de tècnics d’hisenda Gestha, creuen que la broma els pot costar fins a 3.600 milions. Sigui com sigui, Moddy’s considera que fins i tot si no s’estableix la retroactivitat, els bancs haurien de liquidar uns 540 milions anuals per aquest concepte. Ferran Font, director d’estudis de Pisos.com, assegura que el sector està expectant per veure com s’encaixa la decisió, “tant si impacta en el passat com si només ho fa sobre el futur”. L’expert veu possible que acabi influint en la firma d’hipoteques, “no sols repercutint l’impost en forma de comissions sinó també amb més exigències per part de les entitats” i en acabat afectar un mercat que “tot just remunta”.
Durant aquestes setmanes, el sector bancari ha expressat de forma molt explícita la seva disconformitat amb una eventual retroactivitat del nou precepte, coincidint amb l’última setmana d’octubre, que forma part del calendari de presentacions de resultats financers corresponents al tercer trimestre.
Els alts executius bancaris no han posat, però, el crit al cel, almenys davant la premsa, sinó que s’han pronunciat de forma flegmàtica convençuts que no hi haurà retroactivitat i assegurant que no tenen cap pla B, en forma, per exemple, de provisions ad hoc. Els consellers delegats de CaixaBank i el BBVA, Gonzalo Gortázar i Carlos Torres, respectivament, van coincidir a recordar que “no es pot penalitzar el compliment de la normativa” que ha estat vigent fins ara, i, tal com va admetre, per exemple, el seu homòleg al Banc Sabadell, Jaume Guardiola, si a partir d’ara es canvia el criteri, els bancs, si així ho decideixen, poden trobar fórmules per repercutir l’impost al client.
Consumidors en lluita
I mentre la banca enarbora la seguretat jurídica, els usuaris esgrimeixen la justícia social, argumentant que durant dècades han estat pagant l’impost injustament i que mereixen ser rescabalats amb retroactivitat absoluta, tal com ha defensat l’organització de consumidors Facua. Des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca tampoc han baixat la guàrdia i han comminat els magistrats a mantenir el criteri fins a les últimes conseqüències. Al seu torn, Isabel Pons, coordinadora d’Aicec-Adicae a Catalunya, veu possible que la banca faci arribar d’una manera o altra l’impost al consumidor, per la qual cosa declara: “Observarem la reacció de la banca i si hi detectem un augment de les condicions pel que fa a comissions i interessos o bé apreciem una posició d’abús, ho denunciarem a la Comisión Nacional del Mercado de la Competencia.”
Analistes com Ferran Font, de Pisos.com, creuen que es pot complicar si la banca recorre al Tribunal Superior de Justícia Europeu, ja que aquest recurs pot eternitzar un veredicte clar sobre l’assumpte, i amb aquest, “la tornada a la butxaca dels consumidors dels impostos pagats prèviament”. La PAH ja ha anunciat que organitzarà mobilitzacions arreu de l’Estat per reclamar el retorn de “totes les clàusules abusives” i per exigir que en la llei de crèdits immobiliaris se segueixi la jurisprudència que ja ha marcat l’alt tribunal europeu a favor dels consumidors.
La plataforma afirma que l’Estat “pressiona” el Suprem perquè aigualeixi l’abast de la sentència del dia 18, tot i que “com a clàusula viciada d’origen hauria de tenir retroactivitat total”.
Els actes jurídics documentats més cars d’Europa
Entre un 0,5% i un 1,5%del capital prestat és el que fins ara abonaven els qui subscrivien un crèdit hipotecari. Aquesta és la despesa més forta de la constitució d’una hipoteca, entre un 70% i un 80% del total, molt per damunt del que sumen la resta de despeses, com ara la taxació, el registre, la gestoria i el notari. La tarifa varia segons el territori on es recapti el tribut. En el cas de Catalunya, és la més alta, d’un 1,5%, de manera que un préstec de 200.000 euros implicaria pagar-ne uns 3.000. A Europa, en canvi, hi ha estats on ni tan sols existeix aquest impost, com ara el Regne Unit i Alemanya. I allà on n’hi ha, és molt més barat. Per exemple, a Portugal la tarifa màxima és del 0,8%, a França és al voltant del 0,7% i a Itàlia no supera el 0,25%.