Preus que no donen per viure

El preu mitjà que s'ha pagat als productors de conill aquest 2016 se situarà tot just al voltant dels 1,6 euros per quilo. El cost mitjà de produir-lo és d'uns 1,75 euros. És fàcil pensar que, en aquesta situació, els productors tenen veritables problemes per fer rendibles les seves explotacions.

Els problemes de preu també són greus en altres sectors com ara el lleter, el de la fruita dolça i el de l'oli d'oliva. I, tot i que en cada cas les circumstàncies varien, hi ha una pauta que es repeteix: la distribució i els grans transformadors estan cada vegada més concentrats i pressionen fort uns productors molt atomitzats per comprar a la baixa: “Els costos de l'alimentació per al consumidor han augmentat, mentre que el que rep el productor és cada vegada més baix”, denuncia el coordinador nacional d'Unió de Pagesos, Joan Caball.

El govern del PP va aprovar en la darrera legislatura la llei de la cadena alimentària, que havia de posar cert ordre en les relacions entre distribució i productors, però el sector en fa un balanç negatiu, “perquè ni es va definir la posició d'abús de domini ni la de vendes a pèrdues”, diu Caball. El problema, a més, hi afegeix el president de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, Ramon Surroca, “és que, per exemple, en el sector de la fruita, el pagès no coneix el preu que s'està pagant”. Si el sector està molt atomitzat i un productor no té manera de saber a quant ven el productor del costat, qui compra pot pressionar més en el preu. Per això, la Generalitat ultima la posada en marxa d'un observatori de preus, que s'aplicarà primer en els sectors més afectats, com la fruita dolça, la fruita seca i el conill. El govern aprovarà aquest mes el decret per recollir els preus agroalimentaris com a dades d'interès estadístic, i això voldrà dir, explica el director general d'Alimentació, Qualitat i Indústries Alimentàries, Antoni Díaz, “que es podrà obligar la indústria i els compradors més importants a donar informació diària sobre el preu i els volums comprats”.

A més, la Generalitat, explica Díaz, vol impulsar la integració del sector productor, “perquè, si va unit, serà més fort per negociar”. Les fusions han estat una opció sempre present, però gens fàcil, i per això la figura per la qual es vol apostar són les plataformes conjuntes de comercialització: “Són la clau per agrupar l'oferta i professionalitzar la venda, perquè fins ara el sector ha fet molts avenços per millorar la qualitat i reduir costos, però després no sap rendibilitzar tots aquests esforços en el preu”, assenyala Díaz. Les exportacions també són una bona alternativa per evitar la dependència del mercat intern, i sectors com el porcí, per exemple, han viscut un any més que bo gràcies a les vendes a la Xina.

Anar plegats sembla realment vital si es té en compte, com denuncia Caball, que el sector de la distribució està concentrat en tres firmes, Mercadona, Carrefour i Eroski-Caprabo, que controlen el 60% del mercat. “Això els permet tenir una posició de força que no és sana; caldria posar algun límit a aquesta concentració.”

A tot això, s'hi afegeix el fet que les explotacions –les que no s'han vist abocades a tancar– han hagut de fer un esforç per créixer “en un entorn de falta de finançament, i això també ha fet que la renda agrària baixi”, diu Sarroca.

Per Caball, a més, caldria una actuació diferent de les autoritats de competència: “Ara l'àrbitre sempre actua en benefici de la gran distribució; dona moltes oportunitats a les cadenes per rectificar i molt poques al pagès per defensar-se.”