Ascensor avariat
La dificultat per accedir als estudis superiors i una política de beques inexistent fan més que complicada la mobilitat social al nostre país Falten polítiques públiques que donin suport a la igualtat d'oportunitats
-
Els participants en el cicle de Converses del Banc Sabadell, fotografiats a l'exterior dels estudis de televisió d'El Punt Avui a Sant Just Desvernj. fernàndezArxiu. -
Els experts que van participar en el debat conduït pel periodista Jordi Còdol a El Punt Avui Televisió. D'esquerra a dreta: David Rabadà, Sandra Escapa, Pau Pérez de Acha, Anna Parés, Xavier Martínez Celorrio i Maite Soler. A la imatge, en els moments previs a la gravació del programa, ara fa uns dies JUDIT FERNÀNDEZ.
“Cal incorporar al mercat laboral aquells que van ser expulsats”
“El 50% de la classe obrera continuarà sent classe obrera”
Aturat entre dos pisos, l'ascensor social espera l'arribada del tècnic després que s'hagi avariat des de la crisi. Experts del camp de l'educació i de l'empresa participen en una nova Conversa del Banc Sabadell per debatre si la crisi ha posat fi al fenomen de l'ascensor social, la mobilitat entre diferents classes a partir del qual s'entén que les noves generacions, més formades i preparades, tindran un futur laboral i uns ingressos econòmics superiors a les generacions que les precedeixen. Malgrat que el missatge final és el de “sí, es pot”, és a dir, que amb vocació i constància hom pot arribar a qualsevol lloc, el cert és que durant la xerrada entre experts es constaten les múltiples dificultats i la carrera d'obstacles amb què s'estan trobant els joves per transitar per la vida en termes educatius (d'accés a la universitat i la política de beques, per exemple), laborals i professionals i de trajectòria vital.
“L'ascensor social s'ha trencat i no tornarem a les condicions favorables que es van donar abans, hem entrat en una nova era”, considera Xavier Martínez Celorrio, professor de sociologia de l'educació a la Universitat de Barcelona (UB). Una nova era, considera el professor, en què es fa necessària una reformulació de les polítiques públiques i en què “cal maximitzar els efectes de la redistribució d'una altra manera”, ja que la crisi ha fet canviar un context global de manera radical.
Alguns estudis indiquen que l'any 2005, abans de la crisi, el 68% dels joves ascendien de classe social gràcies als estudis. Actualment aquesta proporció ha baixat un 41%.
Per Anna Parés, degana del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs de Catalunya (Colpis), és cert que l'ascensor social no funciona bé, “però per a algunes minories sí: hi ha professionals molt ben preparats que resisteixen millor que altres” i a qui no se'ls ha escapat el tren de la mobilitat social. “No depèn només del títol [universitari] en qüestió, sinó també de la trajectòria professional”, indica. I és que Pau Pérez de Acha, director general de Sogeviso, l'empresa filial de Solvia (grup Banc Sabadell) responsable de la gestió social de l'habitatge i del parc de lloguer social destinat als clients en risc d'exclusió, “la crisi, més que aturar l'ascensor social l'ha canviat, ha variat la mecànica de l'ascensor social”. Pérez de Acha fa referència a l'abandonament escolar en anys del boom de la construcció, i com els que ara volen tornar a un mercat laboral que els ha expulsat tenen serioses dificultats per fer-ho, atesa la seva falta de formació qualificada.
És el que a França anomenen la “generació bumerang”, que va marxar de casa quan hi havia l'expansió econòmica i moltes ofertes laborals, i ha hagut de tornar amb els pares en quedar-se sense ingressos.
Maite Soler, economista del Col·legi d'Economistes de Catalunya i coordinadora del grup de treball Economistes per una Economia Social, recorda que “Catalunya és la comunitat autònoma que més ha apujat les taxes universitàries des del 2008, un 158%”, mentre que a Madrid les han apujat un 117% o a València, un 93%, segons cita. A banda, les beques s'ha reduït en el mateix període un 15%, indica Soler, de manera que l'accés a l'educació universitària continua estant vetada als fills de famílies amb menys recursos.
Sandra Escapa, sociòloga i professora de la Fundació Pere Tarrés-URL i UB, esmenta que estem davant d'una “generació perduda”. “Els joves són dels grups que s'han vist més afectats per la crisi, juntament amb les famílies amb nens petits”, explica. Per Escapa, les desigualtats han crescut encara més perquè la falta d'oportunitats ha afectat més les classes més desfavorides i les classes mitjanes més baixes.
Però per David Rabadà, professor de secundària i cap de premsa del Sindicat de Professors de Secundària, els problemes amb l'ascensor social no són nous ni venen amb l'última crisi econòmica. “Si bé l'economia ha fet aturar o desaparèixer l'ascens social, l'ascensor va començar a aturar-se en la dècada dels noranta, quan s'aplica una reforma educativa, que no en va ser la causa fonamental però que va ajudar, va ser un fet previ”, considera.
Un punt, aquest últim, sobre el qual discrepa Xavier Martínez Celorrio, professor de la UB. “L'autèntic problema és l'herència social, la reproducció social”, es justifica. “A Espanya i a Catalunya hi ha un problema de rigidesa social extrema per les puntes, més a Espanya que a Catalunya, en què el 50% de la classe obrera continuarà sent classe obrera i el 60% de les classes 1 i 2, de professionals i experts directius, continuaran sent classes 1 i 2.” Martínez Celorrio argumenta que les generacions nascudes entre els anys 1951 i 1960 van viure la major taxa d'ascensió social possible i que, en canvi, les generacions dels nascuts entre 1971 i 1980, “justament el contrari”. “Els processos de privatització i encariment de l'accés a la universitat, ara no, però a la llarga són un altre problema de desigualtat”, considera. Com ell, molts dels tertulians també creuen que “l'educació és el factor d'estratificació social i el factor que més pot ajudar les classes baixes a ascendir”.
Estudis i feina
Més endavant, Anna Parés, degana del Colpis, avisa que el debat s'està centrant molt en la mobilitat social basada en l'accés o no als estudis terciaris, “però cal tenir en compte la professionalització a partir dels estudis, i actualment tenim un mercat laboral molt precari que dificulta, i molt, que un bon estudiant demostri la seva preparació acadèmica”, alerta. Els tertulians també critiquen el fet que molts plans d'estudi fan inviable compatibilitzar estudis amb feina, de manera que els joves de famílies amb pocs recursos econòmics tampoc poden treballar mentre estudien perquè no hi ha possibilitat d'encabir-ho en els horaris lectius, com indica Maite Soler.
A més, tenir un títol no vol dir tenir les mateixes oportunitats de trobar feina. Segons dades del Centro de Estudios Sociológicos espanyol (CIS) del 2009, el 60% dels joves que trobaven feina gràcies a un conegut, de manera que qui té una bona xarxa de contactes té més possibilitats d'ocupar-se que qui no en té. Els fills de famílies benestants, a més, tenen més possibilitats de cursar estudis de segon grau, màsters i postgraus o de viatjar a l'estranger a aprendre idiomes que no pas els fills d'una família obrera, a qui aquestes possibilitats li estan pràcticament vedades.
En un segon bloc del programa, s'aborda la igualtat de possibilitats i la igualtat de probabilitats de trobar feina. “Els joves que provenen de classes mitjanes i baixes no tenen aquests contactes per accedir al mercat laboral i accentuen les desigualtats a l'hora de treballar en allò que s'ha estudiat”, avisa Sandra Escapa. La sociòloga i professora universitària destaca que a Catalunya hi ha “una de les taxes més elevades de subocupació laboral més important d'Europa, joves que malgrat tenir estudis universitaris no ocupen llocs de treball que els requereixen, sinó que estan per sota”.
“El problema de la sobrequalificació, que és una derivada del benestar, una conseqüència de l'èxit, de la democratització educativa i del desajustament històric que hi ha entre el sistema educatiu i el sistema productiu”, considera Xavier Martínez Celorrio. El sociòleg demana, però, obrir el focus i adonar-se que el mercat professional d'aquests joves ja no està només al país, sinó que és global. “Ara estem davant d'un altre escenari radicalment diferent en què coincideix la sortida de la crisi amb un nou futur protagonitzat per les noves tecnologies i la robotització, la quarta revolució industrial, i a més, la globalització”, explica.
La tasca de Sogeviso
Pau Pérez de Acha, director general de Sogeviso, explica justament el que ha provocat la creació d'aquesta empresa filial de Solvia, que gestiona els actius immobiliaris de Banc Sabadell. “El que hem detectat amb aquells clients del banc que no van poder pagar la hipoteca, i que s'han desplaçat al lloguer social, és que els ingressos no arriben als 8.000 euros anuals per unitat familiar”, explica. “Per a nosaltres, la inserció laboral és la clau. Perquè al cap i a la fi no hi tenim un problema d'educació o d'accés a l'habitatge, tenim un problema d'ingressos, i al final és el que ho condiciona tot”, assegura. “Si al final aconseguim que aquestes famílies tinguin un nivell d'ingressos que permetin accedir a la universitat o a la formació, ja sigui professional, tornarem a posar en marxa aquest cercle virtuós que sigui el segment que sigui, pugui tenir una mobilitat social”, explica. Per Pérez de Acha, la clau és “com es pot tornar a incorporar milers de persones o algun milió de persones al mercat laboral” del qual van sortir expulsades.
Millores o solucions
Maite Soler indica que han de ser les polítiques econòmiques les que abordin les necessitats socials. “Anem a la reforma laboral, que permet a un treballador fix sortir del mercat i contractar dos treballadors temporals pel mateix preu”, es queixa. I posa com a exemple que “només el 10% dels arquitectes que es llicencien i han aprovat el projecte final de carrera estan treballant com a arquitectes, perquè a les empreses els surt més barat agafar” altres professionals que els facin una feina semblant.
Anna Parés indica que potser caldria apostar per un “creixement asimètric”, de manera que “no siguin els estrats més alts els que guanyin molt més, sinó que la banda baixa, on s'està fent crònica la pobresa de forma preocupant, tingui més possibilitats i no tingui dificultats per entrar en el tarannà de cada dia”.
Sandra Escapa reconeix que és cert que també creix la pobresa laboral i que cal fer polítiques econòmiques i laborals, però insisteix que s'abordar el problema des d'un conjunt i “tampoc podem oblidar les polítiques d'infància i de famílies, que és on comença tot”. David Rabadà reconeix que cal invertir més en educació i en salut, i proposa de treure els diners “d'un dels ministeris més cars d'Espanya, que és el de Defensa”.
Maite Soler, economista i coordinadora del Grup de Treball dels Economistes per una Economia Social, posa el toc optimista a un debat que no veu la llum en el curt termini. “Quan vocacionalment algú vol una cosa i es prepara per fer-la, normalment té èxit. Tot és qüestió de voler. Evidentment hi haurà algú que no podrà, però si s'hi posa molt d'esforç, normalment s'aconsegueix”, explica. Tota una declaració de principis al més pur estil “yes, we can” o “sí, es pot” per veure llum en un futur negre.
La família també ajuda a impulsar l'ascensor social
La càrrega que pot tenir la família de la qual es prové en la trajectòria vital d'una persona és tema de discussió entre els participants al Converses del Banc Sabadell. Malgrat qui hi ha qui considera que la classe social és una llosa per al jove que vol ascendir, el professor de secundària David Rabadà sosté que, justament, pot contribuir al contrari i a encoratjar la mobilitat a l'alça. “Quan els pares estan orientats a educar els fills sobre l'esforç i la valoració de la formació, poden empènyer'ls a avançar en els estudis”, defensa, “i quan hi ha famílies que no orienten, no encoratgen, persisteix el problema.” Rabadà assegura també que hi ha casos en què els joves tenen problemes físics que dificulten l'aprenentatge, i les famílies, per ignorància, no l'atenen i no l'envien al metge. “I aquella dislèxia es perpetua, o aquell problema de vista, o aquell problema d'oïda”, indica. Rabadà posa exemples d'altres països, com ara Estònia i Finlàndia, on l'escola cobreix aquests dèficits i quan detecta algun problema en l'aprenentatge dels infants, ja en l'educació infantil i primària, insta a solucionar el problema. “Molts infants es recuperen i es minimitza el fracàs escolar”, assegura. I hi afegeix: “Es mira la formació i s'aconsegueix també més bons professionals.”
En aquest sentit, Maite Soler posa en relleu les diferències que hi ha en relació amb altres països ja des de les etapes més inicials de l'educació. “Si una família vol portar a l'escola bressol el seu fill i té la sort de treballar, haurà de pagar uns 352 euros si es queda a dinar. Aquest nen no anirà a l'escola bressol. Si no s'inverteix en polítiques que ho fomentin, no es podrà garantir el quilòmetre zero”, és a dir, l'educació des de les edats més primerenques.
“Ja ha arribat l'hora de fer gratuïta l'educació infantil de zero a tres anys”, sosté Xavier Martínez Celorrio, “és una qüestió de lògica, de dret i de justícia”.
