De ‘hobby' a negoci

Tres amics i la seva afició als videojocs

També la història de Blowing Minds , empresa barcelonina emergent de creació de videojocs, és la de tres amics que decideixen convertir la seva passió en ofici. Òscar Sahun i Ricard Mestres, que havien estudiat junts a escola, i José Luis Rodríguez, que va coincidir a la universitat amb Sahun, van decidir el 2015 deixar les respectives feines i centrar-se en el disseny i comercialització de videojocs. “Jo havia exercit d'enginyer industrial”, explica Sahun, “però sempre he estat molt creatiu i em trobava amb empreses que no arriscaven i que sovint pecaven de conservadores”. “Va arribar un moment que vaig pensar que no tenia sentit canviar tan sovint d'empreses perquè no trobava cap lloc on podés explotar la meva creativitat”, explica, i va pensar, “què m'agrada?” i va optar pels videojocs.

Amb 37 anys, Sahun decideix estudiar un màster de disseny de videojocs, el primer pas per a la nova empresa. I és que la nova aventura els ha agafat a tots tres tot just entrant en la quarantena. Recorda Sahun que amb Ricard Mestres havia jugat de petit a jocs de consoles com la Megadrive o la Neogeo i que era un artista, “el típic nen de classe que feia uns dibuixos espectaculars”. En els últims anys no havia coincidit tant com ho havia fet amb José Luis Rodríguez, a qui va conèixer al Campus Nord de la UPC on ell estudiava enginyeria industrial i Rodríguez, enginyeria informàtica.

Malgrat que havia perdut el contacte amb Mestres, va tenir clar que l'havia d'incorporar al seu projecte com a dissenyador. “Tant José Luis com jo teníem feines i el primer prototip el vam anar fent en hores lliures, va ser molt lent”, explica Sahun. “Era una història molt innovadora, d'una mecànica atractiva i educatiu per a un públic infantil, però com que ni ell ni jo som artistes, el joc visualment és molt deficient.” Era el joc Brain Aliens, guardonat com la millor app d'intel·ligència infantil del 2016 de Geeks with Juniors i inclosa com una de les millors app en el Top Ten d'app per a nens fetes a Espanya el 2016. I d'aquesta manera Ricard Mestres també entrava en el projecte. Van tenir la sort de ser un dels vuit jocs seleccionats en la primera incubadora per a videojocs de l'Estat, el GameBCN. “No està sent gens fàcil, les administracions no ho posen fàcil a les empreses de nova creació ni donen facilitats als emprenedors, i en aquest món hi ha una forta competència amb les grans empreses del sector”, es queixa. I això que tenen un producte premiat i el reconeixement de la indústria i que fan projectes per a tercers, per a empreses que, entre altres, volen ludificar els seus productes. “És molt difícil, per a una empresa petita amb pocs recursos, és especialment complicat.” Amb tot, no se'n penedeix, del salt al projecte propi.

Una vocació molt dolça que esdevé negoci

Fa només cinc anys la Francesca Duque treballava com a comercial de Telefònica. “Era un bon lloc de feina”, recorda. Però un estiu aquesta reusenca va fer una visita a Madrid per seguir un curs d'una famosa bloguera sobre rebosteria i aquell va ser el punt d'inflexió. Aquella passió per fer pastissos pesava molt i, en tornar, Francesca va començar a compaginar la seva feina a Telefònica amb la venda en línia de productes relacionats amb la rebosteria, tot i que mai va vendre “producte elaborat des de casa, perquè és del tot il·legal”. El pas definitiu el va fer quan va aprofitar un procés de reestructuració a l'operadora per capitalitzar l'atur i obrir la seva botiga al carrer del Raval de Sant Pere de Reus. Des d'aquesta plataforma Francesca Duque defensa la professionalització d'una activitat que té molt d'intrusisme: “Ningú s'imagina una persona cuinant una paella a casa i venent-la per Facebook, però això passa amb els pastissos.” En quatre anys amb el negoci obert i treballant “sempre”, amb poques estones de descans, l'emprenedora fa un balanç positiu “tot i que és dur i no t'ajuden gaire”, lamenta. Ella ha apostat per la rebosteria creativa i combina les vendes a la botiga amb les comandes a mida i els cursos, i, com que no pot parar quieta, busca editorial per publicar un llibre sobre la seva gran passió, les taules dolces, aquells aparadors que alimenten la vista i els paladars i que guanyen presència a les celebracions.

Un somni que es mira a través del vidre

Cuques de Llum (cuquesdellum.cat) és un projecte de joieria artesanal en vidre i també és el nom del somni que un dia va tenir la Montse Salguero. Un somni que va començar a construir quan fa cinc anys va assistir per primera vegada a un curs d'un dia per aprendre a modelar i treballar el vidre: “No vaig necessitar més temps per adonar-me que havia trobat el meu material”, explica. Abans havia deixat anar la seva afició pels treballs manuals amb el dibuix, la ceràmica, la pintura... Qualsevol disciplina que donés ales a un esperit creatiu i un neguit artístic que ja de petita es deixava notar. En aquest temps la Montse s'ha format en el treball amb aquest material, “que en joieria encara és gairebé desconegut i té un potencial creatiu enorme”, explica.

Les peces de joieria de Cuques de Llum estan treballades tant en vidre fos com vidre amb bufador, tasques que la Montse realitza al seu taller a Terrassa i compagina amb la seva feina “tradicional” al departament de màrqueting d'una multinacional: “Al principi no em vaig plantejar fer del vidre un negoci”, explica, però els primers encàrrecs a través de familiars i amics van acabar impulsant la creació de la marca i del seu portal. Les petites joies de Cuques de Llum es fan amb materials comprats a Catalunya i es poden trobar a través del canal de handmade d'Amazon, però les fires i les botigues a peu de carrer també entren en la seva estratègia. A poc a poc la marca es va fent un camí també fora de Catalunya gràcies a la seva presència a les xarxes socials. La Montse és aficionada a compartir la seva tasca al taller amb els seus seguidors a Instagram i un dels seus vídeos va arribar a superar les 70.000 visualitzacions. Una visibilitat, explica aquesta emprenedora artesanal, que li ha reportat seguidors a tot el món, fet que li està permetent expandir-se.

El valor de fer peces úniques

La Marta Vilamajó mai no havia deixat de cosir, que és i ha estat sempre la seva passió. Amb més de 45 anys, es va trobar que la dalla de la crisi la va portar a tancar l'empresa heretada del seu pare després de gestionar-la durant divuit anys. Els seus estudis de disseny de moda i patronatge industrial van acabar la tardor passada sent la solució i ara confecciona per encàrrec peces de patchwork que tenen molt èxit, “de moment gràcies al boca orella” i també a través de les oportunitats que ofereix la tecnologia i les xarxes socials com Facebook i Instagram. Ara, a més, està fent un curs de wordpress per muntar un blog, “ja que cada cop reclamen més interactivitat”, i comença a contemplar tot el ventall d'opcions que li ofereix la seva nova ocupació.

Una ajuda en el moment d'engegar el seu projecte va ser l'orientació a Barcelona Activa. Però de moment no té local i treballa des de la galeria de casa, on ha muntat el seu petit taller, amb una màquina de cosir i totes les teles classificades. “Jo ja he tingut negoci amb local, i de sobres sé fins a quin punt implica massa despeses, i més amb els preus de lloguer que hi ha actualment.” La Marta és conscient, a més, que dissenyar i produir les seves confeccions i atendre la botiga no seria viable sense contractar més personal. En aquest sentit, lamenta la situació dels autònoms un cop es liquiden els negocis: “No et queda res.” Ara fa feina en solitari, bo i escoltant la ràdio, tot i que també constata els inconvenients de treballar des de casa i havent de combinar la professió amb l'atenció de la llar i els fills.

Però a despit de dificultats i entrebancs, la Marta es permet el luxe de fer uns productes totalment creatius i personalitzats: samarretes, coixins, necessers, bosses d'esport i conjunts per a nadó, entre altres coses. La gent ho encarrega per a ús personal o per regalar: “M'agrada i m'ho passo molt bé; a més, el client es refia de mi i sovint em diu tan sols el color amb què vol el producte. I respecta i valora el meu estil quan l'entrego acabat.” Ara que albira la llum al final del túnel, sorgeixen altres possibilitats: “M'han suggerit que des del blog munti cursos, i potser quan sigui de vacances al poble m'animo a fer algun curset o una masterclass de 48 hores per a gent que vulgui aprendre les meves tècniques.” De moment, ja ha fet tallers a l'escola dels seus fills. “Jo soc feliç fent això i estic encantada”, conclou. Malgrat els dubtes i el debat intern previ que hi va haver a la família, han entès, ella la primera, que fer una cosa que agrada i que entusiasma i guanyar-s'hi la vida avui dia no té preu. I a més, per moltes manufactures industrials que hi hagi, “sempre hi haurà qui valori les peces úniques”, sentencia.