Europa, sense cap dubte

Estem enfadats amb Europa. Els independentistes, perquè no fan cap cas a les reclamacions de Catalunya. Els que no ho són, perquè veuen en Europa una casa de barrets sense mestressa. Els dos tenen raó. Però Catalunya haurà de procurar mantenir-se vinculada a Europa, perquè no té altra alternativa. O és que no som un país europeu? Àfrica comença als Pirineus, deien abans de la guerra els nostres veïns del nord, però nosaltres som europeus per llengua, per cultura, per tradicions, per totes les raons.

Quan Catalunya sigui independent, tard o d’hora ho serà, haurà de fer una aproximació a la Unió Europea, prèvia a la integració, si un dia aconsegueix que Espanya aixequi el veto que tenen tots els estats membres a l’hora d’acceptar nous membres. No serà el M. Rajoy dels papers de Bárcenas qui ho farà, però potser es produirà el miracle que un altre cap del govern ho faci, gràcies a les pressions d’un president de la Unió Europea que té una torre a la Costa Brava o pel consentiment d’una bona part dels estats membres que han rebut lliçons històriques. La història de la Unió Europea és magnífica. Els homes –no recordo cap dona– que posaren els fonaments de la Unió eren polítics de gran nivell i prou ambiciosos per saber que havien de sortir del forat negre creat per la Segona Guerra Mundial entre les grans famílies europees. Gosaria dia que si hi hagués una tercera guerra, encara que fos més limitada i amb menys baixes, però desastrosa com totes les guerres, sortirien com un bolet l’alemany Adenauer, l’italià De Gasperi, el belga Spaak i els francesos Monnet i Schumann, que posarien ordre en aquesta casa de barrets sense mestressa i li donarien un impuls endavant, de manera que hi hagués un sol sistema fiscal a Europa, un sol sistema financer, un sol sistema social, i ganes de continuar el procés d’unificació.

La història ens explica un fet ben trist: només les guerres o els grans trasbalsos internacionals aconsegueixen superar els egoismes generals. Això és aplicable a Europa i a Catalunya. Cal que arribem a una situació límit per adonar-nos que estem fent una bestiesa i hem de fer marxa enrere o endavant. La història està plena d’aquestes situacions. Si no hi ha un argument extraordinari, la humanitat és incapaç de prendre decisions sàvies, que requereixen unes concessions a canvi de guanyar-ne d’altres. Actualment, tenim uns governs que fan pena. El president de la UE, Juncker, va facilitar quan era cap del govern de Luxemburg que 30 o 40 multinacionals traslladessin la seva seu social al seu país a canvi d’una taxa fiscal molt baixa. Aquesta és la gent que diu que Catalunya no pot sortir d’Espanya, mentre Rajoy recorda que “España es una i no cincuenta y una”. Europa és un mosaic d’estats. L’actual UE en té 27. En queden fora pobles rics com Noruega o Suïssa. Perquè no crec que ens interessés ser una Andorra, un Principat de Mònaco, San Marino o Liechtenstein. Catalunya és Dinamarca o Holanda.

La Unió Europea pretén ser una confederació d’estats. Els seus membres, que tenen totes les llibertats, en cedeixen algunes voluntàriament al govern central europeu: ambaixades i un exèrcit comú, la política monetària i bancària –estan cedides en part. La fiscal i laboral, encara no cedides, són imprescindibles. La resta s’hauria de treballar. Tenir uns bons polítics és fonamental. Jo m’hi apunto.